Jo no vaig assistir a les dues primeres edicions del que llavors s’anomenava Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror a Sitges, quan la dirigia Pere Serramalera, però sí que ho vaig fer a partir de l’any 70, quan la direcció va recaure en l’Antoni Rafales. Amb el bon amic Ricardo Mayor érem dels assidus a les sessions que se celebraven, primer al Prado i després conjuntament amb el Retiro, encara sense les reformes que avui dia els han convertit en dos equipaments moderns amb pantalles escaients. Els films estrangers es projectaven en versió original sense subtítols i, a vegades, s’anunciaven pel·lícules que no venien, com va ser el cas d’El ángel exterminador, de Buñuel, i d’altres que s’estrenaven el mateix dia a les sales comercials, com Alphaville, de Jean-Luc Godard. Es va produir tot seguit la moda del cine de terror hispànic, en paral·lel als gialli italians. Llavors vèiem cintes de vampirs amb Narciso Ibáñez Menta –el pare de Narciso Ibáñez Serrador–, genets fantasmagòrics, bruixots i, sobretot, l’entranyable home-llop de Paul Naschy, un dels actors més reverenciats al festival. Val a dir que el seu vertader nom era Jacinto Molina, havia nascut a Madrid i practicat l’halterofília.
Els dos films espanyols d’aquella collita que recordo amb més reverència són: No profanar el sueño de los muertos, de Jordi Grau, una de les primeres històries de zombis que seguien la petjada de La noche de los muertos vivientes, de George A. Romero; i Pánico en el Transiberiano, en què el granadí Eugenio Martin reunia els dos màxims representants del gènere, els anglesos Peter Cushing i Christopher Lee, en una producció que podríem situar entre El enigma de otro mundo, de Hawks / Nyby, i La cosa, de John Carpenter.
Durant el més de mig segle de permanència, al Festival de Sitges hi ha vingut un bon nombre de gent del cinema, no tan sols de l’europeu, sinó també del de Hollywood. Joan Lluis Goas, director de l’esdeveniment del 1983 al 1992, recorda el pantagruèlic esmorzar de Gérard Depardieu: tres filets de vedella, tota una barra de pa i una ampolla de vi del Penedès. A l’hora de dinar encara tenia gana i demanava paella per a dos. Llavors ja pesava 120 quilets, la criatura. Tony Perkins, en canvi, bevia a tenti-potenti. Desconfiava de tothom, parlava amb veu quasi inaudible i escollia els periodistes per acabar sense comunicar quasi res. Vaig veure Max Von Sydow, majestàtic en els seus 1,93 de llargària, que deixava de banda fardar amb els seus films amb Bergman i es vantava d’haver treballat també amb Huston, Tavernier i Woody Allen. Un Tony Curtis adobat per la cirurgia i maquillat per mans expertes, explicava a qui el vulgués escoltar les seves històries amoroses, gràcies a les quals ens vam assabentar que ell i la Janet Leigh eren uns trapelles. La veterana Fay Wray, escapada de les urpes de King-Kong, deia que a la RKO s’esmunyia del set per anar a veure com rodaven els Germans Marx.
Aquest any, el film que m’interessa més destacar és el curt de 14 minuts Goya, 3 de mayo, una interpretació del famós quadre dels afusellaments a la muntanya de Príncipe Pío, al so dels tambors de Calanda. Carlos Saura, un gran amic del nostre Fecinema, segueix actiu als seus 89 anys.
