Ha arribat un punt a la carrera d’Álex de la Iglesia que li compres qualsevol cosa que faci. Amb els seus alts i baixos, amb les seves pel·lícules majors i menors, l’autor d’El dia de la bestia i La comunidad ha aconseguit consolidar un estil propi que sap burxar en les estructures de nombrosos gèneres, amb clara preferència pel fantàstic i el terror. La sèrie 30 monedas d’HBO Max, que aviat estrenarà la seva segona temporada, n’és un clar exemple: sense inventar la sopa d’all ni ser del tot rodona, aconsegueix que fins i tot el més normalet dels episodis tingui alguna cosa salvable, en gran mesura perquè el seu coneixement del mitjà i els seus recursos narratius el porta a regalar-te perspectives molt engrescadores sobre temes o recursos molt recurrents.

El director torna a demostrar del que és capaç a Veneciafrenia, un dels seus treballs més esbojarrats i a la vegada una saludable aposta pel terror de desconnexió i sense més pretensió que la d’espantar el personal. Hi cap una mica tot, des del terror histriònic farcit de cops d’efecte i moments hiperbòlics fins a l’homenatge, sovint subtil, als clàssics que s’han servit de Venècia com a escenari de l’horror, amb Amenaza en la sombra al capdavant. Sigui com sigui, és una pel·lícula que no generarà grans aplaudiments entre la crítica, però que els fans del gènere validaran com una experiència digna de ser viscuda en una sala de cinema.

Presentada al darrer festival de Sitges, Veneciafrenia comença com qualsevol slasher que s’alimenta de la inconsciència del turista tradicional. És el que passa a un grup d’amigues i amics que arriba a la ciutat italiana per passar uns dies inoblidables visitant els racons més màgics de la ciutat i participant a les seves llegendàries festes de màscares. I de fet, ho compleixen més o menys tot. Serà inoblidable, visitaran llocs inexplorats i aniran a festes mai vistes. El problema és que totes aquestes incursions tindran un denominador comú: uns assassins emmascarats intentaran matar-los compulsivament. Mentre intenten sobreviure, una de les noies (tot slasher necessita una «final girl») mirarà de resoldre el misteri que envolta aquest horror, relacionat amb el passat més fosc de la ciutat. Plena d’homenatges al Giallo i també al survival modern, Veneciafrenia es beneficia de la capacitat de De la Iglesia per treure punta a la fusió de gèneres i d’un notable repartiment encapçalat per Ingrid García Jonsson, Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico Lo Verso, Nico Romero, Armando de Razza, Nicolás Illoro, Alessandro Bressanello, Diego Pagotto i Caterina Murino, descoberta a Casino Royale.