Pau Vinyals porta dijous al Kursaal la reflexió sobre els vincles familiars

Amb la voluntat de reconnectar amb el públic encara en ple impacte emocional de la pandèmia, el maig del 2020 el Lliure va vendre entrades per escoltar una peça d’autoficció radiofònica protagonitzada per l’actor Pau Vinyals (Girona, 1986). Per un preu mòdic de 5 euros es rebia un enllaç que donava accés a un monòleg que era alhora una confessió i una reflexió i una convit a fer memòria amb tendresa i humor en un moment de confusió i neguit. Aquella experiència titulada El gegant del pi arriba aquest dijous a la sala petita del Kursaal reconvertida en un muntatge escènic que incorpora Júlia Barceló en la direcció.

«Estava acabant d’escriure en el moment que va esclatar la pandèmia», recorda Vinyals, a qui poc després el Lliure va contactar per reconvertir El gegant del pi en una peça de radioteatre. «Va ser molt emotiu, era una època en que tots estàvem tancats, i jo no havia fet mai res en solitari». L’endemà ja tenia productors disposats a dur-ho a l’escenari quan fos possible.

El gegant del pi és una ficció autobiogràfica sobre un home de 33 anys, en Pau, que està formant una llar amb la seva dona i, desembalant les caixes al pis nou, recorda com s’estimava el seu avi, ... que era franquista. «M’ha agradat veure que la gent ha dut l’obra al seu terreny», explica Vinyals: «la història passa en un lloc concret, parla de la meva família, però provoca que l’espectador vagi a parar a la seva, i això és reconfortant, és l’essència del teatre».

L’intèrpret gironí va descobrir la «potència» implícita en l’acte de fer pujar a l’escenari el protagonista real d’una autoficció que «no és un melodrama, sinó que més aviat tira cap a la farsa». Alhora, el projecte va cobrar per a Vinyals entitat en adonar-se que «no era un acte egòlatra sinó de generositat» perquè l’obra «vol obrir temes i compartir-los».

La guerra eterna

Un avi franquista: «l’estupefacció com a punt de partida? Més que estupefacció és el fet que la guerra i el franquisme no ens afecten emocionalment, però jo sempre ho he viscut molt, crec que és una qüestió molt present, no una cosa del passat. I sempre ho ha estat, ja fos al 36, al 50, durant la Transició o ara mateix. Avui ens ressona tot allò, en som fills, perquè va crear un tipus de societat, una convivència, la manera de ser de les famílies, com ens estimem, ...».

A través d’aquest pòsit, el Pau de l’obra «comença a explicar coses, a descobrir noves emocions, torna al poble, parla amb la família, decideix estimar, ...». Un viatge interior que arrela en el Pau que ja «es feia preguntes i exposava emocions quan era petit».

El muntatge parteix de la base que «el franquisme forma part del nostre present, el temps no és tan cronològic com ens havien dit, ja que sota els països hi ha un magma molt difícil de canviar, de purificar». Vinyals, alhora, reconeix que per a l’obra «és important que el meu avi fos català, perquè a Catalunya sempre n’hi ha hagut de feixisme», un aspecte rellevant per foragitar tòpics.

«Genera més preguntes que indignació o rebuig», afirma el creador, conscient que «a vegades, als joves, se’ns tracta amb condescendència, diuen que nosaltres no ho vem viure tot allò. Com si el que van viure els pares no ens arribés a nosaltres de manera directa!». Explica Vinyals que «els qui ens han precedit no van posar paraules al dolor, però tal i com s’explica en el llibre Desenterrar las palabras, no verbalitzar experiències salvatges i traumàtiques es manifesta en les següents generacions en forma de patologies mentals, drogodependències, anorèxia, ...». Tot i això, «el motor més important de l’obra és l’amor, no la por, no vull fer un cop de puny sinó una carícia, i més amb el moment que estem vivint».

Subscriu-te per seguir llegint