Quiosc Regió7

Regió7

Esteve Soler | Director del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya
ENTREVISTA Esteve Soler Director del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya

«El Clam ha renascut i ha fet un pas endavant; seria absurd no seguir en aquesta direcció»

Soler té clar que el festival ha de mantenir la línia encetada però el primer que cal és «fer una avaluació per prendre decisions a curt termini»

Esteve Soler en una imatge a la sala de màquines de Multicinemes Bages Centre de Manresa | MARTA PICH

Cansat després de deu dies de «guerra». Així se sentia ahir el manresà Esteve Soler (1976) l’endemà de la cloenda del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya. Soler, que va agafar les regnes del festival el setembre de l’any passat, l’ha girat com un mitjó. La divuitena edició del festival es recordarà com la de la majoria d’edat, la que va sumar una programació d’estrenes i més de 10.000 espectadors presencials i online. Un balanç amb unes xifres mai vistes.

«Aquest any volem que ens mirin amb bons ulls». Vostè deia això fa quinze dies, parlant de la complicitat que esperava que generés el festival a llarg termini. Ha anat ràpid!

La resposta del públic ha estat brutal! Sabem que un festival no té sentit sense el suport del públic però no esperàvem una resposta tan increïble. Estic agraït i sorprès.

Més sorprès que agraït?

Més agraït que sorprès (riu) però reconec que el Clam ha desbordat qualsevol previsió inicial. Les xifres parlen per elles mateixes.

I provoquen un cert vertigen?

(S’ho rumia) Creiem en el festival perquè som espectadors de festivals i hem intentat aplicar en el Clam el que durant anys hem après. És una perspectiva molt pura del cinema. És passió. La que et fa veure set pel·lícules al dia, sense pràcticament ni dinar. Sabem que hem tingut espectadors que han vist, sinó el 100 %, el 90 % de la programació, que és el que passa en qualsevol festival de categoria A, en els quals ens emmirallarem.

La idea era tibar públic d’arreu. Això també s’ha complert?

Doncs sí. El gruix ha estat la cinefília bagenca però hem tingut espectadors d’arreu del país amb un cinema que reivindica valors socials. Si nosaltres creuem fronteres per veure cinema hem d’aconseguir que la nostra programació faci creuar-les als altres.

I ara?

Ara cal descansar perquè ha estat dur. Però tocarà fer una avaluació objectiva, meditada i detallada perquè s’hauran de prendre decisions a curt termini.

Què vol dir?

El festival ha canviat, que és el que buscàvem. Ha renascut i ara hem de decidir què volem que sigui de gran. No se si aquest any que ve serà tant intens quant a feina com el que hem viscut però podria ser si seguim sent ambiciosos. Hi ha un equip humà extraordinari, molts dels quals han aparcat la seva vida personal durant deu dies perquè tot funcionés.

La direcció és la correcta?

Hem fet un pas endavant amb un equip ampliat, rejovenit i paritari. Sí, seria absurd no seguir en aquesta direcció.

Mantenint com a seu principal Multicinemes Bages Centre?

No m’imagino cap altra opció. Jaime Rosales, per exemple, va quedar meravellat del so de la sala. I Guillem Lafoz i Gabriel Campoy van assegurar que la projecció del seu premiat curt, que ha voltat pel món, era la millor que havien vist... Però no és només una qüestió tècnica. A nivell humà, l’equip encapçalat per Jordi Padró i Jordi González, aporta professionalitat i humanitat. Et posaré un exemple. Vam tenir problemes amb els subtítols d’un film; en qualsevol altre festival, la sessió s’hauria cancel·lat. Aquí, en vint minuts ho van resoldre. Això és un valor afegit.

En què ha de millorar, el festival?

Hem passat de festival català de categoria C a categoria A. I aquesta és una dada objectiva que aporta l’administració catalana quant a pressupost, públic... Però al Clam li farà falta mantenir l’ambició i enfortir múscul. Hem fet un festival de primera amb una estructura de tercera.

Parla de múscul econòmic?

Sí. Hem fet un salt quant a pressupost perquè ja érem més atractius però el festival del futur ha de trobar més recursos, tant públics com privats. Hem de ser molt més forts econòmicament per mantenir resultats.

La idea és continuar amb l’estructura de les tres seus: Manresa, Navarcles i Sant Fruitós?

La meva percepció és que totes les seus estan contentes i que el que hem de fer és pensar en com adaptem el nou Clam.

I les dates?

Crec que el canvi de dates, ara a la tardor, ha vingut per quedar-se. S’han demostrat bones perquè és com un inici de temporada i és quan, en la distribució cinematogràfica, arriben els films més esperats. És cert que això ens complica la vida perquè s’ha de treballar a l’agost, quan la majoria del món vol fer vacances (riu). Però crec que és el resultat és extraordinari tot i haver de tancar la programació a contrarellotge.

La programació ha estat clau. I suposo que aquest camí és indiscutible: anar a buscar les millor pel·lícules de gènere social de la temporada.

Si volem ser un festival de primera això no és negociable.

Ni la col·laboració amb les entitats, vinculades a les temàtiques de les pel·lícules?

Això omple de sentit el festival. Enguany, hem tingut la col·laboració d’una trentena d’entitats socials que han pogut visibilitzar la seva feina en un escenari amb una sala plena i amb una pel·lícula que tracta de la seva feina. El Clam ha d’aspirar a ser un gran aparador social, amb les millors pel·lícules. Segurament, el públic que va assistir a En los márgenes volia veure la Penélope Cruz. Però no hem de perdre de vista que és una pel·lícula que parla de desnonaments i diverses associacions van explicar la seva tasca. Estem convençuts que això és bo per al públic, per a les entitats i per a les persones que pateixen aquesta situació.

Alguna espineta?

No haver pogut portar un dels directors més potents del gènere per una qüestió de pressupost. Però no ho descartem.

Compartir l'article

stats