Set anys exercint com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou atorguen a Manel Alías (Berga, 1977) una perspectiva privilegiada de la realitat d’un país que, arran de l’agressió a Ucraïna, molts intenten entendre. El periodista de la Catalunya central serà avui (19 h) al Pavelló de Suècia de la seva ciutat natal per presentar L’última victòria de l’URSS (Ara), un llibre que li permet endinsar-se en la vida a l’antiga Unió Soviètica a través de les vivències d’algunes de les seves grans estrelles esportives, com Aleksandr Karelin, Vitali Xerbo, Aleksandra Timoixenko i Aleksandr Popov.
L’esport explica la societat, en el seu cas la societat de l’URSS?
Un dia, mirant els Jocs de Tòquio, em vaig preguntar qui havia guanyat el medaller de Barcelona 92 i va ser l’Equip Unificat, el nom de la delegació de la Unió Soviètica que ja havia desaparegut com a país. Parlar d’esport és parlar de com es vivia allí, com va ser la caiguda del país, de quina manera es va fer la transició del comunisme al capitalisme... El llibre em permetia unir Barcelona 92 i el món fascinant, per bé i per mal, que era l’URSS. Si ser ciutadà d’aquell país ja era prou singular, ser un esportista ho era encara més, ja que eren dels pocs ciutadans que podien sortir. Em va interessar rescatar les històries d’uns atletes que van anar a competir poc després que se’ls desmuntés el país i una manera de viure i de pensar.
La gimnasta Tatiana Gutsu va guanyar amb 15 anys l’or olímpic a Barcelona tot i que no s’havia classificat a l’eliminatòria. Els tècnics russos van deixar Rozalia Galieva fora pretextant una lesió inventada perquè veien Gutsu més capacitada per guanyar.
Hi ha històries amb personatges secundaris més interessants que els principals. En aquesta història veiem que a l’URSS no valia ser segon, s’havia de guanyar l’or, i amb Gutsu el van obtenir tot i que per a Galieva va ser una gran injustícia. Trenta anys després, encara està afectada.
En no pas poques de les històries que explica, hi ha un moment que els seus protagonistes diuen «d’això no en vull parlar», com el patinador de més de 80 anys Oleg Protopópov.
Després de vuit anys vivint a Rússia he après que la majoria tenen històries fascinants, i sempre hi ha parts fosques, dures, conflictives, i alguns ciutadans de l’antiga Unió Soviètica pensen que encara poden tenir problemes, que els espien. A Protopópov, el KGB el va espiar molt, i suposo que això se’t queda a dins.
Per què guanyaven tant, doncs?
L’URSS era l’únic país del món que tenia grans resultats als Jocs d’estiu i als d’hivern. I fa uns anys hauria respost que això era perquè s’entrenaven molt durament. Però he vist que el sistema era molt més complex, estava molt estructurat i més ben pensat que no imaginem. Amb Lenin i Stalin es va aplicar a tot el país un programa de preparació física de la població. La idea és que unes persones sanes són útils al país, fins i tot a la guerra, i tenen un estat anímic saludable.
Propaganda i dopatge formen part de l’equació?
El dopatge ha existit, és cert, però no ho explica tot. Putin ja voldria aconseguir més bons resultats. L’esport, a l’URSS, era com la cursa per conquerir l’espai o l’armamentística. La idea de la propaganda era que els homes i les dones soviètiques eren superiors als dels Estats Units.
El llibre va més enllà dels Jocs del 92. Per què?
En els darrers anys, l’esport ha continuat sent una eina política estratègica per als dirigents. I en la Rússia de Putin encara més. De fet, en la seva biografia, l’esport és important: va fer judo, hoquei... Rússia va acollir els Jocs d’Hivern de Sotxi, el 2014, i el Mundial de futbol del 2018.
Ha vist l’impactant documental «Icarus», guanyador d’un Oscar, que explica el dopatge sistemàtic de Rússia a Sotxi?
Allà veus com es tracta de guanyar a qualsevol preu. El dopatge no era un tema privat entre l’entrenador i un atleta, sinó un pla orquestrat governamentalment.
Quina opinió li mereixen les sancions als esportistes russos a causa de la guerra a Ucraïna?
Em genera molts dubtes. Jo n’esperava més dels grans esportistes, a l’hora d’oposar-se a la guerra i de transmetre una imatge de pau. Ara, vetar-los per ser russos és una decisió equivocada. Hi hauria d’haver unes normes que se seguissin sempre: qualsevol país que fes la guerra amb un altre veuria com se sanciona els seus esportistes. Si no, afegeixes més llenya a la caldera de Putin quan diu que hi ha russofòbia.
El model soviètic és reproduïble?
Aleksandr Karelin, que feia lluita grecoromana, és un paio enorme, però quan li deia que allò que el feia guanyador era el seu físic, ell comentava que lluitava contra atletes més grans, i estava convençut que sense el sistema soviètic no hauria guanyat. Vitali Xerbo, sis medalles d’or en gimnàstica a Barcelona, quan ha intentat aplicar els mètodes que li havien anat bé, en altres països no li ha funcionat. És un model irreproduïble a Occident, fins i tot a la Rússia de Putin. Els occidentals lluiten per la fama i els diners, aquells ho feien per una altra cosa.
