Trencar els tabús sobre el suïcidi

Les Impuxibles, fusió artística de la pianista Clara Peya i la ballarina Ariadna Peya, porten avui al Kursaal de Manresa «Harakiri», que posa el focus en el dolor de llevar-se la vida uL’espectacle combina text, música, dansa i elements de circ

«Harakiri»  porta a escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d’un grup d’artistes de música, dansa i circ contemporani. A la foto, Ariadna Peya és la quarta per l’esquerra | XAVI BUXEDA

«Harakiri» porta a escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d’un grup d’artistes de música, dansa i circ contemporani. A la foto, Ariadna Peya és la quarta per l’esquerra | XAVI BUXEDA / Pepa Mañé Vall de Vilaramó.

Pepa Mañé Vall de Vilaramó

Pepa Mañé Vall de Vilaramó

Les Impuxibles, fusió artística de les germanes Peya, la pianista Clara i la ballarina Ariadna, han tractat espectacle rere espectacle temes punyents: els trastorns alimentaris (FAM), el trastorn obsessivocompulsiu (Suite TOC núm 6), les violències sexuals (AÜC-el so de les esquerdes), el trànsit de gènere (Limbo)... A Harakiri, l’espectacle que porten avui (20 h) a la Sala Gran tel teatre Kursaal de Manresa, porten a escena diferents indagacions sobre el suïcidi, a través del seu propi llenguatge, que combina text, música, dansa i elements de circ.

Ariadna Peya, que signa les coreografies (la música és de Clara Peya), exposa que van decidir crear un espectacle sobre el suïcidi arran de la pandèmia: «sempre ha estat un tema que hem vist present, però realment ha esdevingut un problema molt important socialment, i penso que és important de tractar-lo». La ballarina creu que s’ha generat un tabú al voltant del suïcidi «per una por falsa que si se’n parla se’n generaran més. Però el fet de no parlar-ne genera moltíssima soledat, tant a les persones que tenen el pensament, com a les persones que acompanyen i tenen algú a prop que s’ha suïcidat. Cal que se’n parli, que hi hagi espais on acollir-ho, per tal que la gent no se senti tant sola».

L’espectacle és també una manera de fer entendre a les persones que viuen amb el dolor de llevar-se la vida «que no estan soles, que ens passa a totes, d’una manera o altra. Entendre que hi ha més persones com tu genera una sensació d’alleujament».

Durant l’estada d’Harakiri a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) se’n van fer funcions per a alumnes d’institut, amb col·loquis posteriors: «va ser molt fort i potent. Una mostra de l’important que és el tema. Els alumnes parlaven, i hi havia tantíssims testimonis, moltíssimes persones que hi havien tingut relació amb el pensament, persones que han tingut a prop... És un tema que els interessa, perquè el viuen diàriament», remarca Ariadna Peya.

Una mare que abandona

Harakiri, amb text de María Velasco, exposa una història fragmentada sobre una dona que se suïcida, l’impacte que rep el fill, la relació entre els dos i el que significa el suïcidi per la societat. «Evidentment, podíem escollir qualsevol cas, perquè el suïcidi és transversal. Però en dones de certa edat, quan deixen de ser útils per al sistema, se’n produeixen casos. També hi ha el suïcidi adolescent, però volíem veure què passava si és la cuidadora, la mare, la que deixa, abandona», apunta Peya.

El text no escatima res, però el sentiment intern dels personatges s’escenifica amb el moviment. «Cada llenguatge actua dins del sistema d’una manera necessària per explicar la història. El text és més narratiu, amb una poètica impressionant. La música és molt de pell, sensorial. I la dansa és molt visual, amb imatges de l’imaginari col·lectiu, que arriba des d’un lloc molt emotiu», apunta la ballarina.

La tonada de comiat a la mare commociona: «Descansaria tota una vida/ dormiria tota una vida/ dormir és contrari a patir». «Aquestes paraules suggereixen la mort com a descans», diu Ariadna Peya, que celebra treballar amb la seva germana: «tenim una relació personal impressionant i un vincle artístic poderós al qual intentem extreure el màxim. En sho passem bé». Ja comencen un nou projecte.

[object Object]

El 2020, el suïcidi va ser la primera causa de mort en persones de 15 a 44 anys. Entre tota la població, hi va haver 527 morts per suïcidi. La taxa per suïcidis a Catalunya és de vuit per cada 100.000 habitants, lleugerament inferior a la mitjana espanyola i per sota de la Unió Europea. «És un problema molt greu, i afecta moltíssimes persones», remarca la ballarina Ariadna Peya. No coneix el cas de les adolescents de Sallent, però apunta que «si és un cas mediàtic, està bé que se’n parli, perquè hi ha molt de silenci i secret en els suïcidis».