Juan Cal, escriptor i periodista: «La ficció ajuda a completar la realitat»

Explica l’escriptor i periodista lleidatà Juan Cal (Pontevedra, 1956) que hi ha coses que s’han de fer. Com estrenar-se en català debutant amb una novel·la negra. No se si pensa que en la llengua de Fabra es mata millor però sí que té clar que li venia molt de gust entomar el «repte». Juan Cal, durant més de trenta anys director del diari Segre, explicava ahir a aquest diari que després de tant de temps escrivint en català era «imprescindible fer el pas» en una novel·la. I aquesta «negreja perquè hi ha un crim» però és «una crònica de la nostra societat». Crim al bancal (Pagès Editors) és el resultat de la seva particular quadratura del cercle amb un periodista veterà i una advocada jove que investigaran la misteriosa aparició d’un cadàver calcinat en un bancal de pomes al fictici poble de Mascancà. Un debut, el primer com a mínim d’una trilogia, que presenta avui (19 h) a la llibreria Parcir amb el periodista manresà Gonçal Mazcuñan, fundador de Regió 7.

La negra sempre ha explicat la societat?

És gairebé un cànon. Quan expliques una història de lladres i serenos o de crims i de la metodologia per resoldre’ls, també vas explicant com és el món, com és la societat, quins són els seus defectes, lletjors i febleses. Gairebé des de la seva invenció, el gènere negre ha tingut aquesta vessant de denúncia social i de mirada crítica cap allò que ens envolta.

Un clàssic.

I els clàssics ja ho feien amb aquella mirada irònica quan posaven en dubte la policia o la justícia. Els que venim després el que fem és honorar el gènere.

Què li deu a Vázquez Montalbán?

Vázquez Montalbán és un personatge fonamental del nostre corpus literari, també com a escriptor de novel·la negra. La mirada irònica i sardònica de Carvalho envers la nostra societat té molt a veure amb la seva mirada periodística. Em semblava un referent que podria servir per construir clima.

Clima.

Sí, per generar un clima que ell construïa amb els cigars, els àpats, els llibres cremats per encendre la xemeneia... hi ha tota una sèrie d’elements que hi són presents en la meva novel·la d’una altra manera i amb una altra mirada, però sempre com a homenatge a la seva figura i al seu personatge.

El seu és un thriller rural?. Negra lleidatana?. Quina etiqueta li fa mes nosa?

(riu) Per organitzar necessitem etiquetes, és un fet. Però per damunt de tot hi ha d’haver novel·la bona o dolenta. El que passa és que a Catalunya tenim el mal costum -que jo tinc la sensació que en d’altres països no hi és- d’organitzar dues categories: escriptors, i editorials de primera, que juguen en la categoria del Barça i els altres, els de regional, els del territori.

Però?

Però del què hem de parlar és de bones novel·les. A Lleida se’n fa d’extraordinària, és cert. Hi ha escriptors, jo poso com a exemple l’Emili Bayo, que està a un pam per damunt de la resta, que té novel·les canòniques com Puta pasta, per exemple, reeditada a La Magrana i una de les grans novel·les negres dels últims anys a Catalunya. I crec que hem d’abandonar aquesta tendència de mirar les coses des la perspectiva central o de territori. Ningú es pregunta on passen les novel·les de Jo Nesbø o de Henning Mankell. El que importa és que la història sigui universal, que ens interessi i que ens atregui.

Aquesta és la clau?

El que diferencia una bona novel·la d’una de dolenta, a part de com estigui escrita i sigui creïble, és que sigui arquetípica, que ens expliqui coses que ens concerneixin a tots. Sinó, estem fent petita crònica local que no és el que jo vull fer.

És a dir, que tant en periodisme com en literatura el que importa és una bona història?

Hi ha una frase de Julian Barnes que diu que a vegades la ficció serveix per explicar la veritat d’una manera més precisa que el periodisme. I jo crec que és veritat perquè el periodisme té unes regles que no et pots saltar. Tu pots tenir la idea que un fet és cert però fins que no tinguis les proves i ho corroboris no la pots publicar. La ficció et permet portar al paper les teves conviccions o les teves creences fins i tot més enllà del que seria raonablement acceptable en periodisme. La ficció ens ajuda a completar a vegades la mirada de la realitat.

Així, en la seva novel·la qualsevol semblança és pura coincidència?

(Riu) Sí. A veure, jo diria que hi ha dues maneres d’escriure: Una és imaginant i l’altra observant i, encara que sigui per deformació professional, la meva mirada és fa observant. Per tant, molt del que hi ha és fruit de l’observació. No són els fets concrets sinó la suma d’anècdotes, d’històries, de detalls, de personatges...

La professió pesa...

Sí, és clar, i no abjuro d’això, al contrari, fins i tot a risc de provocar que la gent et pregunti que té de tu el protagonista.

I què hi ha de Juan Cal en Pere Pons?

Res, entre d’altres coses jo no he estat mai corresponsal (riu). Però està bé transferir la teva experiència a allò que escrius.

Com l’autocrítica. La del periodisme, diu, és una professió que es pot exercir intentant esbrinar la veritat o intentant amagar-la, apuntant als departaments de premsa.

Perquè sigui acceptable tenir una mirada crítica a tot el que t’envolta també l’has de tenir amb tu mateix. I en periodisme, com en totes les professions, hi ha gent que fa les coses amb molta honestedat i gent molt deshonesta.

«Crim al bancal» té gastronomia, música de Grateful Dead, Janis Joplin, Lou Reed, Buddy Guy, J. J. Cale, picades d’ullet al cinema negre de Bogart...

Sí, i no perquè jo sigui especialment fan d’aquest cinema o m’agradi el jazz d’una manera extraordinària sinó que per construir un escenari, un clima, no pot faltar cap element de la decoració. El lector ha de sentir que allò que li ofereixes respon a les seves expectatives. Tampoc soc especialment gastrònom però sí que pensava que calia un homenatge a Vázquez Montalbán i al mestratge de Josep Pla i aquesta mirada a aquell cinema americà dels anys 40 i 50 en el qual els grans guionistes van ser bàsicament escriptors de negre