"He redescobert Manresa amb els ulls del meu equip"

Els dilemes morals entre el bé i el mal i el costat fosc de la vida nodreixen el cinema del manresà, que ha rodat per primer cop a casa seva. Quan David Victori (1982) pensa en Manresa, el primer que li ve al cap és la família i si ha de triar un lloc no ho dubta gens: "El bar Toni's de la plaça Major"·

Quin és el primer record de Tú también lo harías?

Era a Los Angeles. Havia llegit un article sobre un atracament en un autobús a Mèxic i al cap d’un temps em vaig trobar donant-li voltes: Què podria haver passat de veritat en aquell autobús? Què pensava la gent que havia viscut una situació similar a la que veurem a la sèrie?

De la idea de Los Angeles al rodatge a Manresa. Quina ciutat veurà l’espectador?

Una Manresa industrial. Per a la directora d’art, el Brooklyn català (riu), amb l’Anònima com a eix central. No és una sèrie filmada en llocs emblemàtics, com el Passeig o Crist Rei... Tornar a Manresa a rodar m’ha fet redescobrir la ciutat a través dels ulls del meu equip. Manresa i l’entorn. Montserrat, per exemple. És un teló de fons que ens acompanya constantment i a la sèrie hi surt ja a l’inici. Tothom en va quedar fascinat!

I per culpa d’una persona de Santander.

L’Ana Paula Martín, la directora d’art de què et parlava. Va ser ella qui em va dir que havia trobat la ciutat perfecta per al meu projecte... sense saber què jo era de Manresa. El cas és quetenia tota la raó!.

L’equip dormia a la ciutat i feia el vermut al bar Toni’s. Immersió?

Sí, exacte. En general, ningú no vol que el treguis del seu entorn quan ha de rodar perquè, al final, tothom té la seva vida familiar i personal. Però en aquest cas es van sumar molts aspectes perquè era un projecte totalment meu i com a productor executiu tenia poder de decisió.

I això què vol dir?

Que he pogut imprimir al projecte el caràcter amb què m’agrada treballar. Per exemple, volia que poguéssim meditar junts, que balléssim junts, que utilitzéssim la música per fer pujar l’energia de l’equip, que féssim una mica el boig... Qui no vibrava en la mateixa freqüència no n’ha format part, del projecte. I beneït el dia que faig fer això perquè el que ha acabat passant és que ens hem ajuntant cent persones entusiastes amb ganes de jugar. I això, en el dia a dia del rodatge, ha tingut molt més pes del que ens podíem imaginar.

Per què?

Perquè quan tu tens una actitud optimista en un rodatge - i un rodatge és simplement anar resolent problemes- i treballes amb un equip amb aquesta energia, convivint junts, en una ciutat com Manresa, que no és ni tan gran com perquè la gent et tracti amb fredor, ni tan petita com perquè no tinguis el que necessites... tot es connecta. Rodant fora no ho trobes.

Ni a Los Angeles?

Allà a ningú no li fa cap mena d’il·lusió un rodatge, tot el dia estan filmant!. A Manresa, ara, és al contrari. A més, hi ha la meva gent, la de tota la vida. Molts dels problemes que hem tingut els he resolt perquè sóc de Manresa. N’hi ha un de divertit.

Endavant.

Havíem de rodar en el descampat davant de l’antic Menfis. Però necessitàvem el permís del propietari d’un terreny.Reunió de productors en una mena de gabinet de crisis: si no l’aconseguíem no podíem rodar d’una tirada com teníem previst. Obro el xat de cosins i demano si algú coneix aquesta persona. En tres segons, la meva cosina em diu que sí i en deu minuts ho teníem resolt.

Actitud optimista!. Però les seves pel·lícules són fosques: el be, el mal, els dilemes morals...

Últimament en parlo amb la meva psicòloga (riu). Com a creador, el motor de la narrativa és el conflicte i jo, per trobar-lo, he de buscar els interrogants que no tinc resolts. Què faig? Bàsicament, genero situacions als personatges que ni jo mateix sabria com afrontar per molt que cregui que tinc una moralitat ferma i estructurada.

Com en l’atracament de la sèrie. Testimonis o còmplices?

Si tu presencies un crim i d’alguna manera et posiciones, ja no ets un testimoni neutre sinó un còmplice, oi?. És el gran dilema dels personatges, que espero que el públic tingui també.

I voste?. Té clar que faria?

Tinc clar el valor de la veritat. I tinc clar que la crisi que vivim com a societat on la veritat cada cop és menys important només porta a llocs terribles. El que no tinc clar és com hem d’aconseguir respirar una mica davant de situacions complexes i no llençar-nos tant ràpidament a posicionar-nos.

Com a les xarxes? Importants a la sèrie.

Sí. Cada cop m’agrada més la gent que quan li preguntes què opina et diu que encara no ho sap. Depenent del punt de vista el significat canvia i no ens hem de precipitar en treure conclusions. És el que explora la sèrie.

Amb No mataràs es va permetre sortir del rodatge convencional, on tot està pautat. Ara també?

Encara més, tot i que no ho tenia previst. Quan vam començar a preparar la sèrie vaig veure que moltes de les trames tenien continuïtat temporal. Vaig pensar que rodaria sense treure els actors de situació tant de temps com fos possible per saber quantes escenes podia ajuntar. I em vaig adonar que podia unir del capítol ú al set. Això només es pot fer si l’equip entre en el joc i tothom accepta que el treball de cada departament deixarà de ser perfecte en pro d’un resultat conjunt millor. Crec que fa molt de temps que hem arribat a l’excel·lència de l’àudiovisual però també crec que la perfecció ja no interessa al públic, que ja li és igual perquè està fart de veure pel·lis de superherois on tot és increïble i on tot és possible.

Si no és perfecció què aporta?

Alguna cosa intangible sobre l’energia que acaba en pantalla.

Pel que explica tenir les regnes ha de ser llaminer...

El difícil serà tornar sense aquesta llibertat creativa però si vull seguir creixent sé que hi haurà moments en què hauré de renunciar a dir l’última paraula, però serà complicat.

Tornaria a rodar a Manresa?

Demà mateix però de fet, ara tornaré a Los Angeles.

Projectes?

Cap de lligat i tampoc sabem si Tú también lo harías tindrà una segona temporada... Me’n vaig a Los Angeles per escriure, per reprendre contactes i per entendre com està canviant la indústria audiovisual més gran que existeix al món.

Serà un viatge diferent del primer.

Sí, però amb tota la humilitat amb què hi vaig anar la primera vegada quan encara no havia rodat cap pel·lícula.

Subscriu-te per seguir llegint