Carlos Núñez, gaiter: «A la música tradicional se li ha d’exigir excel·lència»

Carlos Núñez (Vigo, 1971) ens atén des d’Úbeda (Jaén) on avui oferirà un concert del seu projecte Celtic Beethoven, amb una selecció d’obres d’inspiració celta escrites pel propi compositor alemany. Demà (21.30 h, a la plaça Gran) serà el cap de cartell de la 31a edició del Desfolca’t de Calaf. I diumenge actuarà a Cartagena, on rebrà el premi Cartagena Folk. El músic gallec, especialista de la gaita i la flauta de bec, va aconseguir difondre al gran públic la música tradicional amb el disc A Irmandade das Estrelas, el 1996, i és reconegut internacionalment.

Just ha acabat l’assaig de Celtic Beethoven a Úbeda. Com serà el concert a la plaça de Calaf?

Serà un repertori superdiferent. En ser en un lloc obert, el repertori és molt més popular, amb tot tipus d’experiències, des d’unir la gaita i el trap, algun toc de les de Celtic Beethoven, i també alguna banda sonora de pel·lícules que he fet. Però sobretot serà una gran festa celta, amb molta energia.

Fa poc va celebrar els 25 anys d’A Irmandade das Estrelas, un disc amb moltes col·laboracions...

I vaig tornar a convidar a molta gent ara en actiu com Rozalén, Tanxugueiras, Iván Ferreiro, per celebrar-ho i perquè el que més m’agrada és convidar a gent de tot tipus d’estils perquè facin la seva aportació a la música tradicional. Facis l’estil que facis, es pot aportar des de totes les òptiques, perquè s’enriqueix i és interessant.

Com serà la banda que l’acompanyarà al Desfolca’t?

M’agrada que hi hagi gent de molts llocs diferents. És un grup internacional, des d’irlandesos, l’americà John Pulaski, de The Chieftains, i també estem encantats de tenir una catalana, de Barcelona, Maria Sánchez, que toca el violí i canta. És violinista clàssica, té una alegria i una energia meravellosa i canta superbé. Serà un privilegi veure-la.

A hores d’ara ja no ens és estrany que la música tradicional dialogui amb altres estils.

Qui conegui la música tradicional sap que sempre ha estat en moviment, adaptant-se contínuament a cada moment. Són músiques de centenars d’anys, encara en actiu, i continuen adaptant-se en una creació col·lectiva. No són com les partitures fixes de Beethoven. L’amic Ryuichi Sakamoto, recentment mort, deia que cap humà pot estar a l’altura de tot un món creant col·lectivament. Això és el que fa gran la música tradicional.

Abans, però, no estava tant ben vist.

Quan començàvem, quan vaig ajuntar música celta i flamenc, patapam! Quan fèiem una cançó per al número 1 d’Els 40 Principales, patapam! Quan ajuntava irlandesos i la gaita, patapam! Ara mateix no passa res, i me n’alegro, perquè crec que és com ha de ser. És un moment molt interessant, perquè gent jove s’inspira en la música tradicional per a les noves creacions. El que no era normal és que quan jo tocava la gaita a l’escola gairebé em feien bullying. Ara ja es veu de forma normal i amb més respecte. Les músiques tradicionals són molt especials i és una joia que estiguin vives. En altres llocs ja es van morir i són irreemplaçables. A la península tenim la sort que, en general, les tradicions estan vives i les hem de gaudir.

Diu que la música tradicional ja s’ha perdut en alguns llocs, com es fa per mantenir aquest tresor?

La música tradicional és més potent on la música culta no és tant potent. A Irlanda, a Escòcia, a Galícia... A països com Àustria, Alemanya, Anglaterra hi ha hagut més maquinària de música culta, clàssica. La música tradicional es manté en l’oralitat i no han sabut cultivar-la. També és molt bonic descobrir que Beethoven era un apassionat de la música popular, amb més de 200 obres al final de la seva vida. L’oralitat és riquesa, i treballar amb la memòria. Hi ha músics que en saben molt. Però a la tradició se li ha d’exigir excel·lència, no fer veure que la mantenim per complir l’expedientet. I també cultivar-la. I és difícil construir en base als elements presents a la teva tradició i fer que això sigui universal i agradi a altres Països. És un bon moment perquè els joves s’han adonat que és una cosa valuosa, per a tots els estils. Va ser el que vaig aportar amb el primer disc, amb les col·laboracions. I això ho vaig aprendre de The Chieftains, a Irlanda, que es trobaven al pub amb els músics d’U2 i tocaven música tradicional. Això aquí no ho veia. I també a Llatinoamèrica, un cantant de qualsevol gènere sempre deixarà un segell cap a la seva cultura tradicional.

Ara a Catalunya tenim un autèntic fenomen amb una cançó, Coti x coti, de The Tyets, que barreja la sardana amb el reggaeton. Així es manté viva la tradició?

La tradició es manté viva fent coses noves que connecten amb la gent de l’època, però la tradició exigeix excel·lència. Paco de Lucía insistia que no el copiessin ni a ell ni a Camarón, que calia copiar als vells. El que cal primer és conèixer profundament la música abans de fer coses noves. Cal respecte i empapar-se de la tradició és important. I el temps és el millor jutge.

Vostè que ha bregat tant per la música celta, com encaixa, per exemple, l’èxit de Tanxugueiras, amb les seves panderetes?

M’encanta veure joves fent les seves aportacions. Els meus mestres eren Paco de Lucía, The Chieftains... Volia aprendre de gent més gran que jo. Ara que tinc 50 anys, vull aprendre dels més joves. A la cançó Danza de Espadas, on unim la gaita i el trap, el productor, Yung Denzo, té 19 anys. Sempre m’ha agradat el treball intergeneracional que aporta la música: produeix transvasament de saviesa. La música cohesiona. Un antropòleg em va dir que el gaiter és l’hereu del xaman, del druida, perquè ofereix la clau màgica de la felicitat, fa arribar al trànsit. Em va semblar fascinant.

Va començar tocant la flauta, i des dels 8 anys que toca la gaita. S’imaginava llavors arribar on ha arribat?

És un somni tot el que estem vivint. He portat les meves músiques a llocs increïbles. Acabem d’omplir el teatre Colón de Buenos Aires. He tingut l’oportunitat de tocar al Carnegie Hall de Nova York, al Royal Albert Hall de Londres, amb The Chieftains. Però sempre crec que el millor encara ha de venir, tinc l’esperit d’estar començant.

Amb Irmandade das Estrelas va aconseguir fer arribar la música celta a tot tipus de públic. És un gran mèrit...

Era tot un repte. Quan començava a l’escola, era un repte impossible. Però es va obrir el cel i va sortir el sol als anys 90, quan la música celta es va posar de moda a tot el món, i vaig començar a fer gires amb els meus mestres, The Chieftains, i va ser un privilegi aprendre’n tots els secrets. Part del meu secret ha estat col·laborar amb grans artistes de tots els gèneres, treure-ho d’un públic especialitzat per arribar al gran públic. I això ho seguim practicant. Contínuament experimentem, obrim noves vies. I això, generalment, té premi: s’aconsegueix arribar amb la música celta al cor d’amants del metal, de la clàssica, de l’electrònica...

També ha dialogat amb la música antiga, amb un referent com Jordi Savall. Van actuar plegats a la Fira Mediterrània de Manresa del 2018.

Jordi Savall és un gran mestre de la música renaixentista i barroca, i hem tocat músiques celtes històriques. I és increïble que la música celta tes pot tocar amb electrònica, amb la guitarra acústica, o com Beethoven amb piano, violí i veus. A mi Jordi Savall m’ha enriquit molt. És un dels mestres que admiro, amb The Chieftains. Aquestes gires amb ell pels Estats Units, Europa, Catalunya... van ser com un viatge iniciàtic, perquè és genial que algú com ell tingui aquest amor per les músiques celtes. He après molt d’ell i el seu esperit sempre està inclòs en els concerts.