Jordi Santasusagna, escriptor: «Volia parlar del que queda ocult rere el rostre amable del polític»

El teatre ha deparat sempre bones notícies al cardoní Jordi Santasusagna (1971), la darrera de les quals ha estat la concessió del Premi Jaume Vidal i Alcover per una peça que porta per títol El magatzem. Un text sobre política i precarietat social que li ha valgut a l’autor bagenc un premi en metàl·lic de 4.000 euros i la publicació en el segell Món de Llibres. Satisfet, Santasusagna va anar a l’illa a recollir el guardó, en el que també van ser reconeguts Màrius Blàvia (novel·la) i Francesc Pastor (poesia), quedant desert el premi d’assaig.

A què es refereix el magatzem al qual al·ludeix en el títol?

És l’espai on hi viu un polític que es presenta a unes eleccions.

Dit així, l’argument és suggestiu. D’on surt la idea?

El magatzem és una obra escrita fa deu anys, i des d’aleshores l’he anat retocant. L’estiu de l’any passat, però, hi vaig fer un retoc que ha estat clau. L’acció, inicialment, transcorria al llarg d’una setmana, i vaig decidir concentrar-la en una sola nit.

Deu anys és molt temps. Tenia el text guardat al calaix i no l’havia ensenyat fins ara?

No, ja havia intentat fer-lo circular, i fins i tot va quedar entre les sis obres finalistes del Premi Frederic Roda que organitza la Diputació de Barcelona. Però no havia anat més enllà.

Tampoc l’havia dut a escena?

No, no. De fet, si ho hagués fet, ara no l’hauria pogut presentar a Menorca, perquè les bases estableixen que el guardó premia peces que siguin inèdites.

Ara ja pot fer-la pujar a l’escenari, doncs.

L’Ajuntament de Manacor promou que es pugui representar, i s’acostuma a fer, però no és una condició del premi. Després de l’acte, una companyia amateur de Manacor ja em va venir a veure per fer-ne una producció.

Així doncs, la idea de partida de l’obra quina és?

Volia parlar de la cara oculta dels polítics. Quan estan en campanya, ens mostren la seva cara més amable, però és interessant saber què hi ha al darrera. El protagonista de l’obra és un polític d’un partit liberal que, per temes econòmics, es veu obligat a viure en un magatzem, un antic taller de quinze metres quadrats. Però un dia hi torna també el seu cunyat, periodista, més jove que ell, de tendència d’esquerra. La convivència esdevé una mica més complicada.

Quinze metres quadrats és un espai realment petit.

La nit durant la qual transcorre el temps de l’obra es revela un secret que pot donar un tomb a les eleccions, a les quals s’hi presenta el polític, que n’és el favorit.

Un secret del passat?

Del passat, però també del present i del futur. Té a veure amb el fet pel qual es va veure forçat a anar a viure a un magatzem.

Situa l’acció en alguna ciutat en concret?

No, pot ser una ciutat qualsevol, i el candidat també. Però el més petit detall li pot prendre el favoritisme i l’alcaldia.

Dos personatges en un espai reduït. És una obra on prima bàsicament el diàleg?

Sí, i tant, és un pim-pam, un diàleg intens, amb alts i baixos, amb drama i humor negre. L’obra té una durada d’uns vuitanta minuts i pràcticament estan tots dos en escena tota l’estona.

Deu tenir ganes que es concreti la representació per poder veure dalt de l’escenari una obra que fa tants anys que arrossega.

Encara no s’ha concretat res, però aviat ho abordarem. Sinó, també ho podria fer jo, amb la meva productora Udurae. Fa uns anys ja vam fer El tron, que vam representar a la nau central de la col·legiata de Sant Vicenç del castell de Cardona.

«El magatzem» tracta de política i, en els deu darrers anys, la política ha estat molt present a les nostres vides. Això ha influït en la forma final del text?

Tenia molt clar que no volia entrar en el tema nacionalista, el debat polític que es planteja es mou en l’eix esquerra-dreta, socialisme-capitalisme... Però el risc de parlar del Procés, per exemple, és que el text podia quedar vell en qualsevol moment.

Fa un parell d’anys va guanyar el Premi Agustí Vehí de novel·la negra amb «Porcs». En quin registre se sent més a gust?

El premi de Manacor és un reconeixement al gènere literari que més he sovintejat i el primer amb el que em vaig atrevir a escriure. Hi ha pocs premis de teatre i rebre’n un d’aquest prestigi és una felicitat immensa. Però jo escric teatre i novel·la indistintament: puc enllestir una obra en un mes, perquè tinc clar per on van els trets, i en canvi quan faig una novel·la li dedico mig any.