Lluís Gavaldà, cantant: «Som tres tios de 60 anys que toquen i la gent ens ve a escoltar, Els Pets és un miracle»

En previsió de disgustos, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) sempre vola un o dos dies abans cap a Catalunya quan té concert, procedent del seu domicili a la conurbació de Londres. «Els altres dos em matarien si fes salat», afirma en to divertit parlant de Joan Reig i Falin Cáceres, els dos terços restants d’una banda que avui (22 h) actua a les Vesprades de Fonollosa amb tot el paper venut. La banda de Constantí manté el carisma intacte i, a l’Alzina del Mas Serarols, constatarà un cop més que la Catalunya central «és el nostre graner de públic i concerts».

Del darrer disc fa més d’un any. Encara el presenten o hem d’esperar un concert diferent?

La gira del 2022 va ser més intensa, vam presentar el disc 1963 i tocàvem totes les cançons. La gira d’aquest any és més tranquil·la, fem cançons del 1963 però també altres de discos anteriors, és un repertori més eclèctic, amb les que la gent vol escoltar.

A qui es refereix? Perquè si hi ha un grup intergeneracional en el panorama català són Els Pets.

És cert que entre el públic hi ha diverses generacions, gent que ens ha seguit sempre i molta canalleta amb els pares. El nostre públic no és el de The Tyets, però també hi ha gent de 20 i 30, una barreja engrescadora, bonica.

Busquen l’equilibri entre els temes dels primers àlbums i els nous per satisfer tothom?

Sí, però passen coses que són estranyes i boniques alhora. A la gent jove també li fa il·lusió que facis cançons de l’estil de Com més et coneixo, més m’agrada el teu gos. I la gent més gran, que ens ha seguit en el nostre trajecte vital, també s’apunten a les cançons noves. Evidentment, quan fas Bon dia canta tothom.

Tot això ho perceben de l’escenari estant o tenen massa feina?

Durant la pandèmia no podies saber qui se sabia la lletra perquè la gent portava mascareta, però ara veus qui se la sap, qui mou els llavis, el nòvio que ha vingut per la xicota... En els concerts veus pares i fills, i tots s’ho passen bé.

Molts anys d’ofici donen per a moltes mirades?

Nosaltres som en un lloc privilegiat, l’escenari és una llotja VIP des d’on pots veure la gent, i a mi m’agrada repassar tothom, fixar-me en les reaccions... Tenim la millor feina del món i hem de regalar plusos de felicitat.

Explicaven la primavera del 22, tot parlant del disc nou, que volien donar un missatge d’optimisme per tal de contrarestar la negativitat del món. El darrer any, però, s’ha enlletgit més.

Cada cop espanta més, per això tenim l’al·licient d’estar al peu del canó, parlar de la gent que no té veu, picar la cresta dels poderosos ... encara que no guanyem, la lluita continua. En un moment de molt conservadorisme i feixisme disfressat de democràcia, cal tenir clares les prioritats.

L’edat els fa ser més lúcids?

Ets conscient del privilegi que tens. Amb 25 hi ha un punt d’inconsciència i despreocupació, amb la part bona de l’espontaneïtat, però no ets conscient que la gent t’està fent un regal molt gran quan ve a un concert. I això és una responsabilitat. La teva feina no és només cantar afinant bé, sinó també que la gent s’ho passi bé. Això t’ho dona l’edat... Els Pets són un miracle. Tres tios de 60 anys que toquen i encara venen.

Des dels anys 80 ha plogut molt.

Els grup de pop-rock tenen una vida de 5 o 6 anys, i nosaltres ens pensàvem que en duraríem un. I encara hi som, tot i que sempre penso que l’any vinent serà l’últim. Espero continuar-me equivocant. És que fins i tot treus un disc i podries pensar que quan toques les noves, la gent de sempre se n’anirà a la barra, però no, se les saben i t’escolten. Sentim un agraïment infinit.

La clau és l’autenticitat?

Això ho hauria de dir la gent, però molta comèdia no fem, mai hem intentat ser el que no som, des del punt de vista de l’edat, de l’estil de vida, ideològic... De fet, ens diem Els Pets, molt filtre no tenim, no.

Aquesta filosofia de vida es reflecteix en els darrers discos, on tot és cada cop més despullat?

Ho aprens amb els anys. Quan ets jove vols ensenyar tot el que saps a cada cançó, i et surten unes cançons rebullides. Amb el pas del temps, aprens a fer cas del productor, a no fer solos només per sumar trenta segons més a la cançó. Hi poses només allò imprescindible perquè s’entengui. Les nostres cançons ara duren dos minuts, dos minuts i mig... No sé si cada cop tenim més clar què volem, però sí que sabem què no volem en una cançó. La clau és esborrar i anar a l’essència.

Tenen les forces intactes per continuar fent discos?

Intactes sí, però mai hem cregut a fer plans a llarg termini perquè la vida et fa canviar de carril quan menys t’ho esperes. Ara estem fent una gira tranquil·la i després farem una parada i ens replantejarem on volem anar. Per sort, no tenim cap pressió.

Vivim temps molt accelerats.

No volem entrar en aquesta voràgine que se’t va menjant, fins i tot psicològicament. Un grup de la mida d’Els Pets no pararia mai, sempre hi ha ofertes, compromisos, però aprens a dir que no.