Eva Casas, col·leccionista: «Mai no m’ha passat pel cap vendre’m cap de les Barbies»

Li van regalar la seva primera nina Barbie quan tenia 6 anys i el regal que més li va agradar quan va fer la comunió va ser un vestit de la nina. Aquí les fabricava l’empresa espanyola Congost, a qui l’estatudinenca Mattel va concedir la llicència per fer-les i distribuir-les el 1977. La manresana Eva Casas, de 48 anys, va arribar a tenir-ne una quinzena «amb tots els complements, la caravana, la vespa, el cavall, la botiga...» i ara, la Barbie i el Ken dels anys 80 són quasi una relíquia preuada pels col·leccionistes, perquè són úniques, amb fabricació diferent.

La manresana, que prefereix no ser fotografiada, té a casa una quarantena de nines Barbies. Les que formaven part de la seva infantesa («per l’aniversari i per Reis sempre demanava Barbies, i a la meva mare li encantava regalar-me-les») i les que va començar a col·leccionar quan tenia 20 anys, aquestes, majoritàriament, ben guardades en les seves caixes: «És com cotitzen més». Entre aquestes, per exemple, la Barbie-Cher, la Barbie d’època victoriana, la que celebrava el 40è aniversari de la nina (nascuda el 1959)... i fins i tot l’embarassada, la Midge, la millor amiga de la Barbie (que també surt a la pel·lícula), una nina descatalogada que van retirar del mercat perquè «deien que incitava les nenes a quedar-se embarassades»... Per a Casas, la visió de la Barbie com a nina sexista, model femení del patriarcat, és errònia des de l’inici: «Fins a la Barbie, totes les nines fomentaven el paper de mare; amb la Barbie això va canviar; les nines eren dones que podien exercir qualsevol professió considerada masculina». Quina nina volia ella? «M’hauria encantat tenir la Barbie executiva». I amb quina jugava més? «Amb la Barbie dels cabells arrissats m’identificava». I demana: «Per què ningú no es va qüestionar els Madelman? La majoria d’homes no són així».

Una visita a la botiga manresana Joguiba, quan ja tenia 20 anys, i va veure les nines de col·lecció, li va fer recuperar la passió per les Barbies però ja com a col·leccionista: «El que més m’ha agradat sempre són els detalls, els complements». Una fal·lera que va durar, riu, «fins que em vaig hipotecar». La gran majoria de Barbies, diu, les va comprar a Andorra i va participar en un parell de convencions, a Barcelona i a Madrid, on va guanyar el premi a la Barbie més elegant (la del mig de la fotografia, amb vestit de nit i estol). Unes convencions on hi havia molts homes a qui, subratlla, «mai no havien deixat jugar amb nines».

A Londres, als magatzems Harrods es va comprar la que és la seva nina Barbie més cara, la que vesteix de núvia: «M’ho vaig rumiar tota la nit perquè eren 20.000 pessetes (120 euros) fa vint anys. Però el dia abans de marxar vaig pensar que no la trobaria enlloc i la vaig comprar!». Explica que ella no es pot considerar una gran col·leccionista («n’hauria de tenir un centenar») i que «mai no li ha passat pel cap «vendre’n cap». La febre col·leccionista li va durar encara no una dècada i la mantindria, com a mínim, per acabar la col·lecció de Barbies per dècades: la dels anys 10, la hippy dels 70... Però cada nina, nova, de col·lecció no baixa del centenar d’euros. Li ha agradat la pel·lícula? «No hi volia anar però em va sorprendre que sabessin plasmar el seu discurs feminista»

Subscriu-te per seguir llegint