WESTERN. Capítol 5

L’arribada a Fort Buchanan dos dies després fou tot un esdeveniment. Els carros no tan sols portaven munició per als rifles Winchester i per a les tres peces d’artilleria arrenglerades al pati d’armes, sota la bandera de les barres i estrelles, sinó també comestibles i unes caixes de whisky que es van descarregar sigil·losament. El tinent Strong em va lliurar al comandant de la caserna, un seixantí irlandès pulcre i empolainat, amb el seu bigoti blanc amb les puntes cap amunt, el seu cabell repentinat cap enrere i un uniforme tan polit, que se l’espolsava de continu amb un gest automàtic de la mà dreta.

El comandant O’Hara enyorava la seva llunyana Eire, fins al punt que, a la primera ocasió, parlava de les seves verdes valls, els penya-segats damunt les onades d’una mar furient, els ramats d’ovelles llanudes, les alegres cançons de les tavernes en pobles perduts, la joia de les ballarugues a les festes i fins i tot creia en l’olla d’or que, segons la llegenda, es troba al final de l’arc del cel. Tot a la seva Irlanda natal era admirable, llevat de la pobresa que els obligava a emigrar i la cobdícia dels maleïts anglesos, que els oprimien des dels temps d’Enric II.

Pel que vaig copsar, Niall O’Hara havia comès alguna mena de greu insubordinació i l’havien destinat a la frontera índia del sud-oest, perquè es marcís abans de la ja propera jubilació. Deixava els afers bèl·lics en mans dels seus dos capitans: l’un brutal i l’altre borratxo. Gaudia de la companyia dels sergents, sobretot d’O’Bannion i Kelly, també irlandesos, grans amics, sempre pimplant i buscant batussa.

En aquells dies, regnava una calma tensa a Fort Buchanan. No esperaven que els apatxes fessin massa brogit, i més encara tenint en compte les peces d’artilleria plantades al mig del pati, de les quals ja en coneixien els estralls des de la batalla d’Apache Pass. Els camises blaves sortien poc en expedició, en part per temor a les emboscades de bandes incontrolades, en part per la indolència del comandant, que esperava que la situació s’anés menyscabant, fins obligar a que l’alt comandament enviés un altre militar arraconat per agafar el relleu. Només es dedicaven a protegir les caravanes que, desobeint les advertències, es jugaven la vida per arribar a les mines d’or i plata, moltes d’elles abandonades, un reclam per als més miserables i agosarats. La gran preocupació era perdre els subministraments. A Fort Bowie, situat més a l’interior de territori hostil, havien passat gana quasi dos mesos, quan Cochise s’havia emparat d’un carregament de queviures en un assalt per sorpresa, deixant al camp obert catorze cadàvers, entre soldats novells i mulers de Tucson.

No em van permetre triar pas l’allotjament. Em va acollir la senyora Patrick, vídua d’un altre sergent irlandès, mort a conseqüència d’una pítima monumental el dia del seu sant patró i el d’Irlanda. El sergent es deia Patrick Patrick, doncs procedia d’un hospici de Boston, i a les monges els hi va semblar bé la repetició. El comandant O’Hara pensava que la vídua Patrick era la persona més convenient per ocupar-se de mi i de proporcionar-me una bona educació catòlica irlandesa, que em fes oblidar les per a ells tristes experiències entre els pell-roges.

La vídua Patrick era una donassa alta i massissa, acostumada a bregar amb tot el que se li posava al davant. El primer que va fer va ser ficar-me en una tina amb aigua calenta i fregar-me tot el cos amb sabó, com si em volgués escorxar de viu en viu. Mentre em banyava, va aparèixer una noia prima, pigada i cabell color de pastanaga, que més tard vaig saber que era la neboda de la mestressa de la casa. Duia una tovallola per assecar-me. La seva presència em va fer sentir una estranya sensació, que ben aviat es va convertir en una incontenible vergonya. Em vaig replegar sobre mi mateix, intentant cobrir-me tot el possible. En la meva estada entre els xiricaues amb prou feines havia tingut tractes amb noies de la meva edat, totes atrafegades amb mares i àvies, mentre nosaltres apreníem a ser guerrers. No existia una separació estricta entre els sexes. Podíem parlar amb elles, però els nois no teníem gaire interès en fer-ho.

La neboda em va fitar amb curiositat gens dissimulada, deixà la tovallola i va escampar la boira amb un mig somrís de menyspreu. La senyora Patrick esclatà amb una riallada i em va informar que la xicoteta era filla de la seva germana Mary. La mossa no s’entenia bé amb el nou marit de la seva mare, un petimetre anglès de cara de pa de ral, i l’havien enviat a l’Oest, sense saber que la seva tieta estava de guarnició a la frontera apatxe. Sigui com vulgui, quan ho van constatar, mesos més tard, ja se l’havien treta de sobre.

La llargaruda Rosie es va passar tot el sopar sotjant-me burleta. No em va dirigir paraula, mentre jo em vaig deixar de foteses i endrapava tot el que podia de l’olla de carn de vaca amb naps posada a la meva consideració, Amb prou feines havia menjat un mos en hores, i la gana de llop podia més que la timidesa de daina. Mentrestant, la senyora Patrick em va advertir que la podia anomenar Pat, sense més compliments. Suposo que es deia Patrícia, aneu a saber.

Jo ja estava arrupit a la màrfega, que m’havien assignat en un racó del menjador- una habitació era per a elles dues i l’altra estava preparada per als possibles hostes-, quan la Rosie va descórrer la cortina que em proporcionava una certa intimitat. Havia fregat els plats i feia olor d’aigua sabonosa.

-Ets un carallot! – va i em diu- Et penses que seràs el nen bonic de la casa? Ves amb compte!