«Sempre faig la mateixa pel·lícula»

Després de gairebé quatre dècades fent pel·lícules, el francès Olivier Assayas ha anat cultivant una carrera reconeguda internacionalment. Avui en parlarà als Cinemes Bages Centre (18h), en diàleg amb la crítica Imma Merino. Serà dins del Clam, el Festival de Cinema Social de Catalunya. Acte seguit (19.30h) rebrà el Premi d’Honor i es projectarà una de les seves pel·lícules més personals, Després del maig. Serà l’inici de la retrospectiva que el festival li dedica, projectant una selecció de set pel·lícules seves en versió original i subtítols en castellà.

Felicitats! Què creu que ens diuen els premis?

Les obres no s’haurien de mesurar pels reconeixements que reben. Però s’agraeixen quan els premis són imprevistos com aquest del Clam, perquè sents que venen directament del públic.

Aquí sempre tenim enveja de com funciona la indústria cultural francesa. Hi segueixen havent raons?

Tenim un sistema de finançament econòmic sostingut que permet que hi hagi més pel·lícules independents i més operes primes que en molts altres llocs. Però és una manera de funcionar que està subjecte a debat, a anar-ho actualitzant. El context actual és dur, el cinema viu una transformació total.

La meitat de gent a Espanya no va al cinema ni un cop l’any... Ens ha de preocupar?

No conec la sociologia del públic espanyol, però el repte a França és aconseguir que el públic jove vagi al cinema, especialment a veure títol independents. I amb la covid, l’afluència d’espectadors a sales es va veure afectada.

Va afectar totes les pel·lícules per igual?

Sobretot als títols més taquillers, al cinema d’autor, no tant. Però és un fenomen mundial. També és cert que van apareixent noves pel·lícules que donen sorpreses i ho capgiren tot.

Perquè cinema i no teatre o llibres?

Ho sento com una vocació perquè crec que contribueix a la cohesió social. És un art que és popular en tots els sentits del terme, no té barreres. Les arts plàstiques s’han tornat més elitistes, tot i que no m’agradi gaire la paraula. La capacitat d’arribar a més públic és el que dona sentit al què faig.

Què li ve al cap quan rep un premi com el del Clam?

Penso que, en veritat, sempre faig la mateixa pel·lícula. Quan arribo al rodatge em trobo amb una situació sempre idèntica, treballo amb els mateixos col·laboradors... Tinc la sensació de viure en un temps aturat.

Es repeteix a cada pel·lícula?

Els cineastes que admiro fan sempre pel·lícules on es restringeixen al mateix perímetre. És el cas d’Aki Kaurismäki o Ken Loach, que m’agraden molt. En la seva filmografia hi ha una visió homogènia. En el meu cas, entenc el cinema com una manera d’explorar el món. Intento ampliar la manera d’entendre’l a cada pel·lícula. A vegades faig cintes que tenen més èxit, d’altres menys... Van apareixent sobre la marxa.

Prepara un nou llargmetratge, «Hors du temps». S’estrenarà l’any vinent?

Si, l’estem acabant. És més intimista, gira al voltant del confinament, encara que ho tracto d’un manera lleugera. És molt autobiogràfica, en la línia de la sèrie que vaig estrenar l’any passat amb HBO, Irma Vep.

En moltes de les seves pel·lícules hi ha fantasmes, màgia. Serà també el cas en aquesta ocasió?

No tot és tangible. M’interessa la relació del cinema amb l’invisible. Transformem el món amb la nostra mirada, per la nostra pròpia intel·ligència (i no pas l’artificial). Hem d’explorar el què no es pot veure. És important, perquè ens parla del què hi ha dins nostre. Hem perdut la connexió religiosa, però no podem perdre aquesta relació amb l’imaginari. És central per mi i és una dimensió que acabo resumint com a màgia.