«El cinema em permet explorar els conflictes des d’una vessant humana»

El cineasta Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981), autor de films com As bestas o El Reino, premiats als Goya i amb un gran reconeixement per part de la crítica, parla en una entrevista amb Regió7 sobre els seus inicis en la professió, el procés creatiu i la pèrdua de públic a les sales de cinema, després de rebre el premi d'Honor del festival Clam i de passar el cap de setmana al Bages, comarca que coneix bé per la seva actual parella, l'ajudant de direcció Maria Ferrer, que és santpedorenca.

Com ha viscut l'experiència del festival Clam?

En surto molt satisfet per la bona programació de pel·lícules del festival i per l'acollida dels organitzadors que ja m'han fet sentir part de la família Clam. En el meu cas, no era la primera vegada que venia al Bages, ja que la meva actual parella és nascuda a Santpedor i tot plegat ha fet que em sentís com a casa. També agraeixo molt el premi d'Honor del festival, que crec que no em mereixo perquè soc massa jove, però és una demostració que les pel·lícules han agradat i això és el millor que li pot passar a un cineasta.

Quan se li va començar a despertar el desig de ser cineasta?

La veritat és que no sé si va venir abans la idea o el desig. A vegades desitgem coses sobre les quals no som conscients. El cas és que sí que recordo que quan tenia dotze o tretze anys anava molt al cinema i ja deia que volia fer pel·lícules. En aquella època, però, no coneixia la indústria cinematogràfica, ni m'imaginava com funcionava un rodatge. És a partir del primer contacte amb el sector que vaig veient que m'agrada i que és el meu lloc.

Què és el que l'enamora de la professió?

El fet que sigui una feina que t'ofereix la possibilitat de practicar tants oficis al mateix temps. Des de passar-te mesos tancat escrivint un guió, llevar-te d'hora per un rodatge i haver de coordinar un equip molt gran de gent fins a tornar-te a tancar en una sala per veure una vegada i una altra la teva pel·lícula. Són tantes petites tasques dins d'una mateixa professió que fan que la feina sigui molt heterogènia i tots els dies siguin diferents.

Com sorgeix la inspiració per les històries que explica?

Sempre tinc moltes idees que em volten per la ment. Algunes se m'obliden, però d'altres van prenent forma. Crec que si una idea persisteix en el temps és que val la pena creure-hi. Precisament això em va passar amb As bestas. Quan Isabel Peña (guionista del film) em va ensenyar la notícia sobre el crim que va succeir a Galícia l'any 2010 vaig saber que era una història que valia la pena explicar.

El cinema és una forma d'explorar fenòmens com l'abandonament rural, la corrupció política o la violència?

M'interessa entendre el context en què vivim, saber per què es produeixen determinades agressions o per què es continuen trepitjant algunes minories. El cinema m'ajuda a explorar els conflictes des d'una vessant humana, posant-me en la pell dels personatges. Em pregunto, per exemple, com serà el dia a dia d'un gran mandatari de la ONU, si ara que ha aflorat de nou el conflicte d'Israel i Palestina se sentirà mig responsable del problema.

Moltes de les seves trames tenen forma de thriller. També és important el com s'expliquen les històries?

Per a mi el treball d'escriptura del guió sempre ha anat lligat a la direcció. En aquest aventura que és escriure el guió d'una pel·lícula he tingut la fortuna de coincidir amb Isabel Peña, gran guionista, amb qui creem el material per a les pel·lícules. Amb ella, ens passem mesos construint els diàlegs, els personatges i prenent decisions sobre quina és la trama que més funciona per aquella història.

L'auge de les sèries influencia el tractament de les imatges o el ritme de les pel·lícules?

Les plataformes digitals influencien més del que pensem l'ull de l'espectador, ja que l'acostumen a un tipus de contingut, de narrativa i inclús de ritme, que sempre és atropellat. En aquest sentit, els que ens dediquem al cinema hauríem de respectar la diversitat que sempre ha caracteritzat l'art i que és la seva riquesa. Les plataformes haurien de tenir la responsabilitat social de deixar espai a les pel·lícules més trepidants, més lentes, al cinema social o al d'entreteniment.

Com preocupa al sector la pèrdua de públic a les sales de cinema?

És una realitat que ens afecta. La gent no va tant al cine, tot i que encara hi ha títols que tornen a omplir les sales i això sempre és una gran notícia. Però ens hauríem de preguntar quin tipus de pel·lícules són les que triomfen i les que no i donar realment espai als films que expliquen històries que donen un apunt nou, una mirada diferent, que ens fan reflexionar.

Falta educació cinematogràfica?

Falta molta educació cinematogràfica, però també d'història o de literatura. És important que des de les escoles i des de les famílies convidem els infants a informar-se, a llegir, a no estar-se tot el dia enganxats davant les pantalles. Per a les noves generacions que han nascut pràcticament amb els mòbils ha de resultar molt complicat controlar l'ús d'un objecte tan atractiu i addictiu a la vegada. Tenim la responsabilitat de fomentar aquest interès per llegir, per mirar pel·lícules que els obrin un nou món.

Subscriu-te per seguir llegint