La intensitat de "Grease" es va descafeïnant

De dijous a diumenge de la setmana passada, el Kursaal de Manresa es va omplir de música, de ball, d’una història sobre els primera amors; però, sobretot, el pas de Grease, el musical per l’escenari del teatre manresà va significar reviure una banda sonora, una infantesa o adolescència llunyanes. Simplement, un molt bon record.

El muntatge va omplir set sessions per reviure la història de la Sandy i en Danny i les seves respectives colles, els T-birds i les Pink Ladies, en el 50è aniversari del naixement del musical, el 1971 (la producció ja fa un temps que gira). Set anys abans de la famosa estrena cinematogràfica protagonitzada per John Travolta i Olivia Newton-John, el 1978.

Per una banda, hi ha una forta emotivitat i sentimentalitat que són l’imant que atrau l’espectador cap al teatre. En termes més purament teatrals i musicals, l’imant perd intensitat i força cap a un descoloriment que es va intensificant a mesura que la proposta avança.

Grease, el musical té una aposta escènica minimalista que resta apagada i els números musicals més reconeguts de la peça cauen cap a un regust de descafeïnat (la famosa escena al garatge amb el Greased lightnin’ n’és un exemple). I potser, tot plegat, s’esperava més espectacular. A banda de l’enfocament de molts personatges que han quedat reduïts a un to molt menor.

Un elenc interpretatiu entregat i amb moments de lluïment i petits instants ben trobats en una línia còmica naïf, apte per tots els públics. Hi havia força mainada entre els espectadors i això, té el seu punt d’emocionant i emotiu donant una nova generació de greasers.