Destil·lant l'essència de Lorca

I Federico Garcia Lorca va tornar a Manresa, al teatre Conservatori, de la mà del sempre impactant, audaç i revolucionari Alberto Sanjuan. En aquesta ocasió acompanyat de La Banda, fusionant-se amb la paraula i la veu de l’actor per reviure el Poeta en Nueva York de l’autor de Fuentevaqueros, en aquesta ocasió sota el títol Lorca en Nueva York.

Federico Garcia Lorca viatja a Nova York la primavera del 1929 fins la primavera de l’any següent. El relat d’aquest impactant viatge de l’autor a la ciutat dels gratacels és motivat per l'estada a la universitat de Colúmbia però, el cert, és que va ser la fugida després d’un dolorós fracàs sentimental i el distanciament amb els seus amics Luís Buñuel i Salvador Dalí, que acabaven d’estrenar la pel·lícula Un chien andalou, projecte en el que ell no va participar..

Lorca arriba a Nova York en un moment de crisi econòmica, social i vital i viu el crack del 29. L’impacte que rep el poeta és profund, xocant, violent, antagònic, en la cerca d’un paisatge poètic que se li mostra hostil, i n'acaba extraient la bellesa, la denúncia, una felicitat i una alegria descolorides i tristes. La força del poema Wall Street és dura, eixuta, contundent.

Alberto Sanjuan ha copsat i escenificat amb nítida vigorositat, l’essència més pura de Poeta en Nueva York a Lorca en Nueva York, posant en primera línia aquest impacte humà, l’home per davant del poeta, la honestedat de les seves vivències, en massa moments horroritzat, la denúncia, la crueltat, la discriminació, la injustícia que formen part de la ciutat.

La solució entre text i música és equilibrada i correcta, una conjunció escènica ben trobada i jugada. L’actor és polièdric i juga durant una hora i escaig amb els alts i baixos. Juga amb la intensitat entre la força i la delicadesa, amb la certesa que, des de l’inici, des dels primers compassos musicals o els primers versos -"La aurora de Nueva York gime por las inmensas escaleras, buscando entre las aristas, nardos de angustia dibujada"- havia copsat, l’atenció del públic, que va ovacionar merescudament, actors i músics en finalitzar el muntatge.

Quina llàstima (i vergonya) que els sempre inoportuns telèfons mòbils facin acte de presència gràcies als seus propietaris. Sanjuan va riure sense sorpresa però amb l’evident molèstia a la cara. Almenys les veus reprovatòries entre la resta d’espectadors es comencen a fer sentir.