President Roc Esquius

És habitual parlar de Roc Esquius com un dramaturg però el surienc sempre reivindica (també) la seva faceta interpretativa. I com a actor el retrobem en l’estada que l’obra Un concert a la Casa Blanca porta a terme fins aquest diumenge, 10 de desembre, al Teatre Gaudí de Barcelona. Acompanyat de Míngo Ràfols i Mercè Pons, es fica a la pell, ni més ni menys, de John Fitzgerald Kennedy durant l’hora que va estar parlant amb Pau Casals després d’una actuació del violoncel·lista a la llar del president dels Estats Units.

Els fets van tenir lloc el 13 de novembre del 1961, un any abans de la crisi dels míssils de Cuba que va fer témer per la guerra nuclear i dos abans que Lee Harvey Osvald -o qui sigui, si mai ho arribem a saber- li esberlés el cap d’un tret. Però tornem a la recepció a la Casa Blanca: dues celebritats cara a cara. D’una banda, un músic que no vol tocar en públic mentre la democràcia no torni a Espanya, un músic que viu exiliat a Prada de Conflent i que un dia, després de superar una reticència tenaç, accepta viatjar a Washington. De l’altra, el jove Kennedy, emblema de modernitat i cabdill de la llibertat, l’home que davant l’ofensa de l’erecció del Mur que partia la capital alemanya en dos va afirmar que ell també era berlinès.

Mingo Ràfols excel·leix traçant un Pau Casals convençut dels seus ideals i, per aquest motiu, atrapat en el deure de mantenir la promesa feta de no cedir un pam davant del feixisme. Un home altiu en la defensa dels valors democràtics, però alhora capcot pel dolor anímic, un músic de fama mundial a qui el text de Jordi Roigé que dirigeix Llorenç Rafecas posa davant la possibilitat de replicar Kennedy. Què es van dir aquells dos homes de generacions diferents i marcats a foc per la Història, en majúscules? No ho sabem, però entre allò que va transcendir i el que hom pot imaginar i fabular va avançant el relat d’aquesta obra en què també llueix el saber fer de Mercè Pons, ara com a esposa de Casals, ara com a jerarca nazi, ara com a amic de l’ànima del mestre.

Roc Esquius té al davant un repte: fer creïble la interpretació d’un personatge que va assolir la categoria de mite just després de ser assassinat a Dallas el 22 de novembre del 1963. El muntatge comença amb els dos contertulians asseguts, formals, encarcarats, i amb el pas dels minuts van creixent. L’actor bagenc aviat cedeix el pas a Ràfols, que assumeix el pes de la peça durant bona part del minutatge, però quan es produeix el pols esperat entre la desesperança del músic, que retreu a Kennedy el suport a Franco, i la rèplica presidencial sobre la política real arriben els millors passatges d’Esquius, cordialment diplomàtic quan surt el nom de Marilyn de boca del compositor i irat quan la geopolítica l’aboca a decisions transcendentals.

El pols dialèctic entre l’un i l’altre fa caminar amb pas ferm l’obra, que té dos o tres moments on semblaria que toca posar el punt final. Però la fotografia seria incompleta i el muntatge demana que l’espectador arrodoneixi el retrat assistint a l’escena final de l’atemptat que posa la rúbrica a la breu però intensa trajectòria de Kennedy com l’home més poderós d’Occident. L’home de les dramatúrgies rebuscades, dels arguments que retorcen la imaginació, l’enginyós i talentós Roc Esquius, és aquí un actor decidit a cercar els detalls que, en el conjunt, fan emergir la personalitat d’un d’aquells personatges reals per als quals val la pena arriscar-se en un escenari.