Napoleó perd una altra batalla

La reacció adversa de crítics i historiadors marca l’estrena del biopic de Ridley Scott sobre l’emperador francès

Redacció

Manresa 09 S L 2023 6:25

Segons el Guinness World Records, Napoleó és el personatge històric més representat al cinema amb 189 pel·lícules entre el 1897 i el 2000. El director Ridley Scott també ha fet la seva versió i el resultat no ha passat gens desapercebut... però no necessàriament per a bé.

La proposta visual amb les escenes de les grans batalles està deixant bocadabats molts espectadors, així com l’actuació de Vanessa Kirby en el paper de l’emperadriu Josefina. Però la crítica i, sobretot, els historiadors no estan quedant gens satisfets. Tot el contrari, tal com s’aprecia en les dues mirades que publiquem en aquesta pàgina.

Scott ha respost les crítiques sense manies i amb un to groller, però els 157 minuts de la pel·lícula que ha arribat als cinemes estan sent estripats per la falta de rigor històric. En data encara per concretar arribarà a Apple TV la versió del director, que dura 4 hores i 10 minuts.

En l’any de Barbie, el pare de la bomba atòmica i un gran Scorsese (Los asesinos de la luna), Napoleó no deixa indiferent. Per a bé i per a mal.

[object Object]

Daniel Peñarroja, advocat i Escriptor de novel·la històrica

Ridley Scott és el director de films com Gladiator i Els duelistes. Això semblava garantir que a Napoleón hi hauria unes batalles ben recreades i un vestuari que es correspondria amb l’època. I és cert, la filmació dels combats i l’attrezzo són correctes. El problema és que la resta és abominable.

La correcció històrica és inexistent. Napoleó no evoluciona, sembla que tingui la mateixa ideologia (i el mateix sobrepès) des que va néixer. L’independentista cors que va ser en la seva joventut, no s’esmenta. A la pel·lícula sembla que fos un covard, quan hi ha moltes mostres acreditades del seu valor.

Als mariscals, que van tenir un paper fonamental en l’imperi, ni se’ls presenta. Tampoc es parla de l’assassinat del duc d’Enghien, dels atemptats contra Napoleó, de la conspiració de Malet, de la reorganització d’Europa...

Les batalles són invents del director. Per exemple, quan representa la batalla d’Austerlitz, es limita a agafar el bombardeig dels llacs (episodi final i probablement fals de la batalla) i el converteix en el seu únic element. Les batalles de Leipzig (en les quals Prússia, Rússia, Suècia, Àustria… van lluitar aliades contra França), Eylau, Marengo, la guerra del Francès… tampoc existeixen per al director.

Els canvis legislatius que va impulsar el cors, entre ells el Codi Civil, que van adaptar molts països del món per superar les lleis feudals, desapareixen com per art de màgia.

Pel que fa a la vida amorosa de l’emperador, no es parla de Désirée Clary, ni de Maria Walewska, ni de Pauline Faurés.

Quan ens venen un biopic, el que l’espectador espera és que retratin el protagonista. Si es deixen de banda tants fets importants, i se n’inventen tants d’altres, el que s’acaba aconseguint és un western de luxe, que dona una impressió superficial i falsa d’un personatge complex.

La vida de Napoleó va ser de pel·lícula. De debò calia falsejar la vida d’un home que va sortir del no-res i va conquerir Europa?

Qualsevol interessat en la història d’aquest període ha de menysprear aquest artefacte diabòlic que director, protagonista i guionista han perpetrat. Nosaltres, lamentablement, ens hem d’acontentar amb el menyspreu. Rustum, el guàrdia de corps mameluc de l’emperador, hauria expressat la seva indignació amb uns talls de sabre.

[object Object]

Jordi Bordas, crític de cinema

Napoleó Bonaparte (1769-1821) ha esdevingut un dels dirigents més icònics de la història. La fascinació que sempre ha despertat explica la prolífica filmografia que ha inspirat, al voltant de tres-cents títols. La versió muda d’Abel Gance (1927), farcida de tècniques innovadores, segueix sent el gran llargmetratge sobre el líder cors, i el frustrat Napoleó, de Stanley Kubrick, es revela probablement com la millor pel·lícula... mai rodada. El veterà Ridley Scott ens ofereix ara la seva particular visió de la controvertida personalitat. El film arrenca el 1793, quan el protagonista és un dels oficials més prestigiosos de l’exèrcit francès, i es tanca amb la seva mort, tot contenint les victòries i els fracassos més paradigmàtics. El director britànic ha afirmat que no volia filmar una biografia convencional... però és exactament el que ens ha proporcionat. L’autor de Blade Runner, familiaritzat amb el gènere històric i les epopeies (Gladiator, El regne del cel, El último duelo...), ha volgut fusionar el cinema èpic (amb la descripció d’algunes de les campanyes militars més emblemàtiques) i una visió domèstica del personatge central que es concentra en la seva agitada història d’amor amb la Josefina. Podem passar per alt les seves inexactituds històriques, però si aquest Napoleón no funciona és perquè la correcció més freda s’apodera de bona part de la narració (exceptuant la recreació impecable de la batalla de Waterloo), i la vessant suposadament romàntica no desprèn cap tipus d’emoció, malgrat la potent interpretació de la Vanessa Kirby. Una mirada ambivalent i aigualida a un mite (Joaquin Phoenix fa de Joaquin Phoenix) que se segueix sense problemes, però que no deixa cap tipus de pòsit. Visible però irrellevant.