Jordi Ribolleda, escriptor: «La fantasia està pujant molt després de la pandèmia, potser és que ens cal evadir-nos»

En la seva feina d’agent literari a la firma barcelonina IMC, el berguedà Jordi Ribolleda (1991) treballa els textos dels altres. Amb El libro de las sombras s’ha passat a l’altra banda de la taula i s’estrena com a autor creant un univers de bruixes on la realitat i la fantasia es mesclen amb la ciutat escocesa d’Edimburg com a escenari.

No en tenia prou amb les bruixes berguedanes?

He, he, he. De fet, crec que Berga té una novel·la històrica ... a veure qui l’escriurà. Reconec que estic obsessionat amb Edimburg, on hi ha una tradició de bruixes molt marcada. Un dels cops que hi vaig anar vaig fer un tour sobre els fantasmes i el guia hi va posar tanta passió que vaig quedar captivat i amb ganes d’escriure un llibre sobre les bruixes i la ciutat.

Va haver de buscar agent?

Vaig estar dubtant què havia de fer, però vaig preferir no barrejar les dues coses. Avui en dia els editors es mouen més per una bona idea que per un llibre tancat, i jo en tenia una. Treballant conjuntament és bo perquè així evites descarrilar: es va tocar poc el meu text, però allà on es va fer la novel·la va créixer molt.

El llibre porta l’etiqueta «Urban fantasy». Què és?

Dins de la fantasia hi ha molts subgèneres, i el que lidera el mercat és el romantasy, barreja de romàntic i fantasia. L’Urban Fantasy és una fantasia basada en la realitat i en un entorn urbà. També hi ha altres etiquetes com el Dark Academy, una fantasia amb elements i estètica foscos, on hi ha un aprenentatge.

La fantasia està de moda?

És un gènere que està molt amunt ara mateix. Hi ha un autor com el Brendan Sanderson que va fer un micromecenatge per publicar quatre obres i, en dotze hores, va recollir catorze milions de dòlars. La fantasia lidera el mercat, i en segells com Planeta i Urano els llibres més venuts són els de fantasia. Abans de la pandèmia, havia baixat una mica, però després sembla que ha tornat amb força perquè volem evadir-nos.

És per a lectors joves?

La línia entre el públic juvenil i l’adult es desdibuixa, ara hi ha el concepte del New Adult, lectors de 20 a 35 anys. Hi ha la falsa idea que la gent no llegeix, però la gent llegeix molt. Ho veiem amb títols recents com Alas de sangre, que triomfa molt.

Tornem a Edimburg. El protagonista és l’Edgar, que s’embolica amb un home ric que desapareix de forma misteriosa.

Edimburg es presta molt a situar-hi una novel·la com la meva. El que explico és cert, fa 500 anys hi van passar coses terribles, a Princes Street Garden hi ha un llac on s’hi executaven dones acusades de bruixeria.

En una novel·la de fantasia hi cap tot perquè no s’ha de justificar res?

Les regles les poses tu, però les has de seguir. A l’inici fas un pacte amb els lectors: el món és tal i com el presentes, i no pots fer, de cop i volta, per exemple, aparèixer un drac que arregla el conflicte. Jo he fet una novel·la amb temes històrics, però no és una novel·la històrica.

En el seu llibre hi ha introduït el tema LGTBIQ+. Crítica social?

Avui no es realista plantejar una novel·la on no hi sigui tothom perquè no és la nostra societat. No és una demanda editorial, és la realitat que s’acaba obrint pas. És important posar-ho de manera que no sigui forçat, no per fer-ne bandera és simplement fer una representació de la realitat.

Humans, bruixes i éssers que transiten entre dos móns. La seva novel·la té un alt element d’intriga: com s’aconsegueix dosificar-la per mantenir la tensió del lector?

És un dels aspectes més complicats, cal fer-se un mapa mental. A mi m’agraden els capítols curts, li tinc molta mania als llargs. Deia el guionista de Thelma i Louise que l’important és anar deixant la informació en els moments justos perquè l’espectador al final vegi per què acaba com acaba.

La fantasia s’expressa en català?

Ara és un moment maco per la fantasia en català, està començant a pujar. El problema és que encara no ens ho creiem prou, però el català mereix tenir presència en tots els gèneres.