«L’obra d’art no abraça mai la totalitat de l’experiència, però val la pena intentar-ho»

Aliè a qualsevol neguit de la indústria editorial, Pasqual Farràs (Solsona, 1959) ha publicat la seva tercera novel·la catorze anys després de la segona (El vigilant i les coses) i quan n’ha fet vint-i-quatre de la primera (La mort del fabulador). Amb La necessitat, la història d’una fotogràfa de prestigi que es veu empesa a fer un exercici d’introspecció personal, l’escriptor signa la tercera de les quatre obres previstes d’un projecte literari de llarg recorregut que es clourà amb La vida a la frontera.

Per què ha esperat tant?

És el cicle temporal amb el que treballo. Ara estic jubilat i no caldrà que passi tant temps per treure l’última novel·la, amb quatre o cinc anys n’hi haurà prou. Tot el que volia dir d’aquesta època de la meva vida està a La necessitat. Vaig iniciar-la amb 50 anys i l’he acabat als 60.

Què relliga la tetralogia?

No és una tetralogia, cada novel·la és independent, però hi ha un element comú: un personatge que es busca perquè està desajustat respecte del seu entorn. 

Per què es busquen?

Reflexiono sobre la possibilitat del llenguatge per interpretar la realitat. La mort del fabulador (1999) tenia un to més oníric; en El vigilant i les coses (2009) no es reconeixen l’espai ni el temps, però sí una realitat; a La necessitat ja hi ha un espai i un temps que es reconeixen; i en la quarta tractaré la meva circumstància personal, la infantesa a Solsona, l’adolescent que va anar a Manresa a fer el COU i després filologia a Barcelona. Aquí hi trobem l’escriptor que acabarà essent. 

Hi ha un argument general?

Les meves novel·les no tenen un argument, explico com em sento davant la realitat. Hi ha un personatge i les seves circumstàncies, que té ànsia, busca, mira, pensa, sent i fa. A cada novel·la reviso la meva posició davant del món. 

A quin desconcert es refereix?

No és el Pasqual com a individu que viu en societat, sinó en tant que escriptor, i per tant ha de reflexionar sobre els elements que té al davant. Explico com actuo en la mesura que soc escriptor.

La protagonista és l’Alícia, una fotógrafa que va a Menorca per fer unes fotos a l’illa de Llatzeret, on a finals del XVIII s’hi va alçar una fortificació per recloure visitants en quarantena. 

L’Alícia descriu una realitat on hi ha molt dolor i s’adona que no n’hi ha prou amb fer fotos boniques per explicar què va ser el Llatzeret, sinó que s’ha de commoure i ha de sotmetre aquesta commoció al rigor tècnic de la fotografia. En el meu cas, de la tècnica literària. L’emotivitat s’ha de sotmetre al rigor del pensament, és a dir, del llenguatge, com faig jo com a escriptor.

Per què fotògrafa?

Està molt vista la novel·la sobre un escriptor que fa una novel·la. Per això també trio una dona.Les reflexions sobre la fotografia es poden identificar amb les que pot fer un escriptor.

Indaga sobre el ‘jo’ escriptor?

L’obra d’art mai abraça la totalitat de l’experiència, i el llenguatge és una eina insuficient; però tot i això val la pena seguir-ho intentant, això dona sentit a la meva vida. L’Alícia torna a Barcelona sabent que val la pena continuar, cal comprometre’s amb la realitat i intentar fer un món millor. Arriba a Menorca posseïda per l’ànsia, però després d’estar-hi deu dies queda en pau.

Així se sent com a escriptor?

Tinc una hipòtesi inicial i el procés de l’escriptura em porta a confirmar-la. L’Alícia és una professional brillant, una dona que ha triomfat, però al darrera hi ha algú que pateix. A l’interior de cadascú hi ha una Alícia. El gran tema de la novel·la és la intimitat.

De quina manera hem d’intervenir en la realitat?

Cadascú ho ha de fer des del seu àmbit, l’escriptor mira el món i intentar entendre’l i entendre des de quina posició s’hi pot enfrontar sense renunciar a gaire coses. L’artista és conscient que no pot canviar els grans desajustos del món. La renúncia més important que fa és que escriure l’aïlla. 

És un contrasentit?

Només és possible escriure des de la distància i l’aïllament. És una paradoxa, ho sé. L’artista té una forma de vida honorable, però la mirada és dolorosa. 

Després de «La vida a la frontera» què farà?

Serà el meu punt final com a novel·lista. Cada novel·la és una cursa molt llarga, demana molt esforç, i ja tinc 64 anys. Podria tornar a la poesia, o als relats. O a fer reflexió sobre la literatura. Amb quatre novel·les ja n’hi ha prou. La vida a la frontera presentarà un personatge que ha estat a fora i torna, en un sentit ampli. No es dirà Pasqual i veurem si Solsona es dirà Solsona. Però no l’escriuré per passar comptes, serà una mirada afectuosa, emocionada, amb voluntat d’entendre.