«No tenia ni cap ni peus que no poguéssim llegir Tsvetàieva en català»

Valgui la redundància: Fites és una fita de la literatura nostrada. Traduïts per la poetessa i música berguedana Laia Malo (1984), el segell Edicions de 1984 publica per primera vegada en català dos poemaris de Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892-Ielabuga, 1941), «el poeta més gran en llengua russa de tots els temps». 

Com és possible que fins ara no poguéssim llegir la poesia de Marina Tsvetàieva en català?

Els anys 80 i 90, Maria Mercè Marçal i Monika Zgustová en van publicar uns quants poemes, una dotzena. De coetanis tenim les obres completes d’Anna Akhmàtova, gairebé tot d’Ossip Mandelstam, Boris Pasternak, ... Que no tinguéssim res de Tsvetàieva no tenia ni cap ni peus. Però l’envolta un mite que diu que és intraduïble, és tan bona i incomparable, amb una veu tan pròpia, que espanta. La Marçal, sense saber rus, va llegir una traducció francesa i ja va sentir que s’havia d’incorporar Tsvetàieva al català.

Si és difícil traduir, fer-ho amb poesia és gairebé impossible?

La poesia es pot traduir, és clar que sí, és el llenguatge universal. Per comprendre-la hi has de posar de la teva part, el traductor comparteix amb la resta una cosa a la qual només hi té accés ell. Aquesta feina tan dura només la fas si la motivació és l’amor, voler compartir.

Per què ha iniciat la traducció amb els dos volums de «Fites»?

Els poemes d’abans del 1916 els va aplegar al recull Versos de joventut, i són d’una autora que comença. A partir del 1916, amb Fites, Tsvetàieva comença a solidificar el pòsit des d’on brotarà un altre nivell de maduresa de la seva poesia. Són uns anys en què les transformacions de l’esperit i la manera de veure el món són evidents: l’amor, la maternitat, el matrimoni, ... A més, entre 1916 i 1922, anys de publicació dels poemaris, hi ha la Revolució Russa. A vegades penso com podia sortir poesia després de tant patiment i misèria.

Guerra, precarietat, exili, ... la van marcar els canvis?

Van marcar la seva poesia, però ella no deixa de fer anar la seva veu pròpia. No es posa al servei de ningú, de cap causa ni de cap corrent estilístic. I tot i les penúries, va escriure cada dia i amb voluntat de perfecció. Des del nostre present, des d’una realitat benestant, em posa la pell de gallina. Quina força no calia per canviar el tros de pa que et tocava amb la cartilla de racionament per paper i llapis, ... Has de creure que allò que fas té un valor per a la humanitat. 

Què mostren aquests poemes?

En el cicle de poemes sobre Moscou mostra l’orgull que sent per la seva ciutat, per l’arquitectura, els elements naturals, els ocells, el riu, el color del cel, ... i la gent. També parla de la iconografia i el misticisme de l’església ortodoxa, s’ho agafa com una qüestió literària, màgica fins i tot, amb els rituals amb encens, les cançons, la vestimenta, els passos i els martiris dels diferents sants.

Fa la sensació que era una dona que observava i es fascinava.

Deixar-se fascinar i transmetre la fascinació, aquesta cosa màgica, energètica, de la vida i contagiar-ho. Per això passa de poemes de temàtica cristiana ortodoxa a l’imaginari gitano, a les herbes remeieres, el tarot, les boles d’endevinació, ... També hi ha la manera de viure l’amor, antiinstitucional, no creu que una relació hagi de ser d’una manera concreta.

En això és molt actual.

Una visionària. Les persones es troben, s’estimen i viuen com ens marca la vida. També tenia una manera de viure la maternitat molt actual: deia que era mare però també un ésser amb una actitud pròpia.

I la llengua?

Per a ella és una cosa lliure, que les institucions intenten esclavitzar i tenir com a estructura de poder, però diu que ha de ser lliure i la treballa amb una destresa incomparable, tenia un coneixement de la llengua russa profund.

Se la coneix avui a Rússia?

Tothom sap qui és. Va estar prohibida més de trenta anys, i malgrat que sigui una poesia tan genial i completa va saber donar-li aparença de senzillesa. El llegat es manté viu per la transmissió oral quan estava censurada.

Va tractar els grans temes històrics del seu temps?

El cicle dedicat a Akhmatova és un clam contra la injustícia, la tortura. Va denunciar genocidis, els abusos de poder dels governs, de l’església. En un poema veiem com es compadeix dels ciutadans, però també li fan pena els soldats perquè creu que són persones a qui una idea els empeny a fer coses que després els faran plorar. O en un altre explica que sent vergonya de ser russa, del que fa el seu país, i es planteja l’exili, però sap que sempre tindrà un batec per la seva terra, s’hi sentia lligada.

Tot això ressona en el present.

Tornem a estar igual, hi ha escriptors que marxen i altres que es queden, fa uns dies van empresonar uns poetes per un recital. Aquest era el destí que esperava a qualsevol poeta que es quedés a Rússia i volgués expressar-se de manera lliure. La història es repeteix. El positiu és que encara queden poetes que no tenen por.