Una gran Lolita Flores s'exhibeix al Kursaal

Bona arrencada de la temporada teatral al teatre Kursaal de Manresa. Encetant l’any, Poncia amb una esplèndida Lolita Flores, en una creació dramatúrgica de Luís Luque, que també en signa la direcció.

A partir de la peça de La casa de Bernarda Alba, de Federico Garcia Lorca, Luque n’extreu de la claustrofòbica i viciada comunitat d’Alba a Poncia, la criada, donant-li el poder de la veu, del crit malgrat el lament constant de no haver pogut evitar la situació esdevinguda dins la casa.

Abans no desapareguin les seves cendres i sobretot, el seu record, Poncia s’adreça a Adela, la filla petita de Bernarda Alba que s’acaba penjant. "Hoy ha muerto una mujer valiente". Es burla de Pepe El Romano, galant el·líptic de la peça original de Garcia Lorca i li recrimina la seva actitud abusiva, covarda i culpable. Vira amb una mirada tendra i a tocs jocosa cap a Mª José, la mare de Bernarda, suposadament embogida, però que per Poncia és la més racional, autèntica sabedora de la veritat i la seva follia, via d’escapament d’una filla marcada per una irracional crueltat i per un mantenir aparences absolutament cruel cap a les seves filles i el seu entorn. I el més intens, l’enfrontament amb Bernarda Alba, en un diàleg molt possiblement, el més imaginari perquè el seu orígen, del que Bernarda n’era coneixedor, és el que mai va deixar que la dona alcés reivindicant la seva veu i sobretot, la injustícia cap a les filles de Bernarda. Finalment, Poncia, fa un repàs al què ha estat la seva vida i al que serà el seu final. Malgrat les penúries, lluitant per una felicitat si bé efímera i momentània. Però certament Poncia és un relat meticulós i ben tancat fent esdevenir, potser de manera certa, aquest perfil humà de la coneguda criada del drama lorquià.

Poncia és un vestit a mida per Lolita Flores, li escau perfectament i sap com fer-lo lluir amb intensitat. Com evoluciona, salta i canvia de registre per mostrar el poliedrisme del personatge. Una interpretació sàvia per la modulació d’intensitat en cada un dels moments precisos, des del crit que surt del més profund de l’entranya, la reivindicació fins al discurs més íntim, xiuxiuejat com una oració. Un excel·lent treball de la intèrpret.

Aplaudiments immediats i públic dempeus amb una Lolita Flores visiblement emocionada, que va voler agrair el seu pas pel Kursaal i del que no recordava que ja hi havia estat l’any 2015 amb La Plaça del Diamant. I un missatge amb bons desitjos per tothom que va tornar a aixecar aplaudiments i espectadors de les butaques.

Tan sols dos apunts: no saber l’argument de La casa de Bernarda Alba no era un exercici per resoldre un cop començada la funció i que algú anés explicant i posant en antecedents a l’espectador despistat. La gran sort és que van ser moltes les veus discordants que van silenciar els improvisats apuntadors.

L’altra: un telèfon mòbil en silenci però que es va atentent cada cop que vibra i es respòn a la conversa que s’està mantenint per missatgeria instantània, per més en silenci que estigui, sí, també molesta.

I en aquesta ocasió va ser la mateixa intèrpret que va posar en evidència els mòbils que van sonar i el desafortunat concert de tos.

Subscriu-te per seguir llegint