«No només mates el teu veí, el que fas és humiliar-lo, decapitar-lo, violar les dones...»

El professor i investigador, expert en literatura concentracionària, David Serrano Blanquer (Sabadell, 1966) rebrà avui el Premi Josep Maria Planes d’investigació periodística pel llibre Jedwabne. Una història universal (Editorial Base), un clam contra els totalitarismes que se centra en la massacre de la comunitat jueva d’aquest poble polonès a mans dels seus veïns catòlics, el 10 de juliol de 1941. Cremats vius en un graner. Una història que va posar sobre la taula, contradient el relat oficial, Jan T. Gross en el llibre Vecinos. El exterminio de la comunidad judía de Jedwabne, el 2001 i que Serrano, dues dècades després, porta més enllà amb una investigació d’anys que entrellaça passat i present.

Quina pregunta volia respondre amb «Jedwabne»? 

Per què veïns de tota la vida n’assassinen d’altres amb els quals han conviscut 300 anys. 

I l’ha pogut respondre?

Prefereixo que se la pugui respondre cadascú. Al final, l’únic que hi veus, i fa molta basarda, és la misèria de la condició humana. Són odis ancestrals molt fàcils de realimentar. És l’odi cap al diferent, a qui li tens una certa enveja i rancúnia, i amb les condicions necessàries pot esclatar en qualsevol moment. 

No són els polonesos a qui se’ls acut la massacre però...  

No, és a les forces alemanyes que ocupen Polònia durant l’operació Barbaroja però quan els donen la possibilitat d’organitzar entre ells l’eliminació dels seus veïns no dubten gens. Van tenir l’oportunitat, i està documentat, de salvar el seu veí, el seu company de feina... i no ho van fer . Això és molt simptomàtic de fins a quin punt aquest odi és molt visceral i molt poc racionalitzable.

Seria l’explicació?

(S’ho pensa). Quan veus amb quin grau de violència tan extrema maten... Per això és molt difícil donar una resposta, perquè tot és molt violent: no només mates el veí, el que fas és humiliar-lo, arrossegar-lo, empalar-lo, decapitar-lo, esquarterar-lo, violar totes les dones...  

El que va passar a Jedwabne és comparable a altres poblacions poloneses? Conclou que van ser 1.800 morts...

 Jedwabne vindria a ser l’Auschwitz dels camps, el paradigma dels pogroms, bàsicament perquè és el lloc on s’assassina més gent i perquè era el lloc on, teòricament, hi havia hagut millor convivència. Perquè no només maten els seus veïns sinó també a molts dels jueus que s’han escapat dels pogroms i busquen recer a Jedwabne, amb familiars i amics perquè pensen que és un lloc segur. Per això les xifres que aporto són majors de les que s’havien pogut certificar fins ara perquè hi havia molta gent que era de fora. Tot això ho he pogut fer gràcies als arxius Yad Vashem de Jerusalem, fent arbres genealògics per saber quanta gent hi havia al poble aproximadament aquell dia.

Ha dedicat 5 anys a aquest llibre; 7 des que comença amb la traducció d’unes cartes que el portarien a Jedwabne.

Sí, en Jan T. Gross, per exemple, no havia pogut consultar els arxius desclassificats de Polònia que pertanyien a la Unió Sovietica, a l’IPN de Gdansk, que em vam permetre accedir a la documentació de tots els judicis relacionats amb el pogrom. Això sol són ja uns 2.000 documents. Més els arxius de Jerusalem, arxius alemanys, de diversos camps... Tots els arxius familiars dels supervivents i familiars, emigrats a Mèxic, Argentina, Uruguai, Costa Rica, Estats Units, Israel... 

I 150 entrevistes.

Els protagonistes que jo segueixo en el fil narratiu són 7 supervivents -d’una vintena que arriben al final de la guerra-, que acaben per motius diversos a la mateixa casa, d’Antosha Wyrzykowski, en moments diferents de l’any 42, en un poble del costat de Jedwabne. Acaben amagats en un forat que excaven ells mateixos a sota de la cort de porcs. Dels 7 queden dos testimonis vius i amb els altres he parlat amb familiars. Del 7, cinc van emigrar a Sud-amèrica.

La seva idea era recuperar els noms, les vides...

En gran part sí. Tots els que ens dediquem a la memòria històrica sabem que recuperar els noms és tornar-los la identitat, i homenatjar-los. Tots els noms hi són, o bé en el cos del text o bé en notes a peu de pàgina: quines famílies eren, com se’ls van emportar, a qui van matar abans, a qui després... D’una banda és recuperar la memòria de tots ells i de l’altra el llibre és una reflexió sobre el mal i sobre l’avui i sobre nosaltres. Per això està titulat «Una història universal», perquè Jedwabne és Jedwabne però quan vaig anar-lo a presentar a Ripoll, el dia abans de la constitució dels ajuntaments, els vaig dir que venia a parlar de Jedwabne però també de Ripoll.Al capdavall tots els mecanismes són molt similars: s’estigmatitza el diferent, se’l deshumanitza’l i se l’elimina.

No ha canviat res? 

No, i aquesta és també una de les conclusions del llibre. Per això jo el començo des de l’avui, el 2018 i l’acabo el 2022, tot i que era una part que no interessava massa als editors però que per a mi era molt rellevant. Explicar el passat està molt bé i és molt necessari però anar a Jedwabne i que avui dia et continuïn amenaçant de mort...

Per trencar relat oficial?

El relat oficial és que els polonesos van ser exclusivament víctimes del nazisme, que és veritat, però no exclusivament. Tinc una pila de haters a Instagram acusant-me de mentir. Diuen que tot ho van fer els alemanys i jo els convido a llegir les 500 notes a peu de pàgina i a revisar la documentació. Els propis testimonis i victimaris en els judicis expliquen el que han fet! Amb noms i cognoms. Jan T. Gross viu a Berlín des que va publicar el llibre i està amenaçat de mort. L’alcalde Krystof Godlewski, que va dignificar l’espai de la massacre, el graner, va dimitir i viu a Chicago per les amenaces de mort a ell i a la seva família. El vaig localitzar però no va voler parlar amb mi. 

Vostè tampoc no es va estalviar amenaces, a Jedwabne.

Quan hi vaig anar el 2018, durant l’acte de commemoració (tothom era de fora de Polònia excepte el rabí), s’hi va presentar un grup d’extrema dreta polonès que, un cop acabat, i mentre buscava la casa de l’únic supervivent dels set que es va quedar a Jedwabne, va començar a cridar: ‘Marxeu o us cremarem com al 41’. Jo no entenia res però el meu traductor sí. Estava mort de por.

Com s’ho explica?

Jo no soc historiador però la meva hipòtesi com a filòleg i la hipòtesi del llibre és que hem d’acceptar que hi ha una part molt significativa de la població que és d’extrema dreta i que és xenòfoba i excloent; que mentre la democràcia funciona i hi ha una certa bonança econòmica queda en segon terme perquè no té espais per on treure el cap; però quan les coses no van tan bé... Quan grates una mica... L’any 51 hi ha la llei d’amnistia a Alemanya: tots els jutges que eren nazis van tornar a exercir de jutges, tots els militars que eren nazis van tornar a exercir de militars. Els nostres jutges o son d’època franquista o son descendents de famílies franquistes.

I amb això vol dir...

Que hem d’acceptar que hi ha una part de la població que és així i que la lluita ha de ser molt constant fins i tot en època de bonança perquè aquesta gent quan està insatisfeta sortirà i farà servir unes armes que la democràcia no pot fer servir. I et guanyaran sempre: la violència guanya sempre. És una lluita desigual i una gran decepció. 

El 1995 vostè va trobar en una maleta els 71 poemes de Les llunyanies i fragments mai no publicats de K. L. Reich d’Amat-Pîniella. Sense l’escriptor manresà hauria arribat a Jedwabne?

No. Amat-Piniella és la meva entrada al món concentracionari, del mal.Sense tots els anys d’investigació d’Amat-Piniella no hauria pogut escriure aquest llibre com ho he fet. La tècnica que fa servir Amat-Piniella, ficcionalitzar a partir de la seva experiència o l’experiència seus companys, m’ha ajudat molt a trobar aquest relat que moltes vegades és conductista. Jo l’he portat més a l’extrem perquè no soc novel·lista. He fet servir les tècniques que conec com a filòleg de la narrativa per intentar explicar uns fets per tal que el major nombre de persones hi puguin accedir i llegir el llibre. Tenia clar que era un relat de molta actualitat, investigat fins avui. El lector llegeix una història del passat però en el fons està llegint com som i com ens comportem. Ens parla del nosaltres i d’ells.

Com diu Joaquim Noguero a l’epíleg, «com Truman Capote a A sang freda, acara el lector directament amb els fets.

He buscat un estil molt auster, sense afegir res que no he trobat en entrevistes o en la documentació. He volgut explicar-ho, exposar-ho, sense cap matís ni cap reflexió. Capote i, sobretot Rodolfo Walsh amb Operación masacre, són referents. Jo no soc novel·lista i per a mi era molt important cenyir-me a la realitat dels fets. No he anat més enllà perquè ni m’atrevia ni volia escriure una novel·la.