El qualifiquen del "show d’impro definitiu" tot i que també podria ser qualificat de "l’estudi definitiu de la inutilitat en l’art del regal". Judit Martín, Alba Florejachs i Mònica Ballesteros han creat Pongo una mirada hilarant i efectiva sobre el món dels regals per compromís, els pongos. El muntatge va passar per l’escenari del teatre Kursaal de Manresa fent un ple absolut.

Els tenen classificats, catalogats i etiquetats i tots aquells que diuen que no en tenen, menteixen. I volen que tothom mostri el seu fetitxisme. Als assistents al teatre se’ls convidava a portar un pongo i que participés en el muntatge. A la companyia, la taula que tenien disposada a l’escenari els va quedar petita i molts dels objectes, no van poder ser exhibits. Ho reconeixien les dues intèrprets, Judit Martín i Carme Ballesteros, que només sortir a l’escenari, els van quedar els ulls com taronges en veure la quantitat d’objectes amb una suposada utilitat. La proliferació de botigues, aplicacions mòbils especialitzades en aquests 'eficaços objectes' donen el tret de sortida a aquest parèntesi, a una reflexió en clau còmica i ben reeixida sobre aquesta tendència acumulativa de ginys, suposadament, necessaris i amb bon ús.

Martín i Ballesteros desgranen amb rapidesa, bon fer i eficàcia cada un dels objectes als quals creuen interessant donar-hi una mirada especial. Certament, a Manresa van aparèixer peces dignes d’estudi: un envàs gegant de crema de xocolata amb dispensador (buit, s’entén, però…per què es guarda?), un gerro de vidre que va voler ser recuperat per la seva propietària i que, gentilment, les actrius van buscar afegint comentaris que van generar un degotall constant de rialles i aplaudiments, o un petit pierrot que el pas del temps havia deixat digne de protagonitzar un film de terror, tal i com li van fer fer Judit Martín i Carme Ballesteros. Però el guanyador de la tarda van ser dos ous de ceràmica que, acompanyats de la frase "no sabía qué huevos regalarte" i la història de la seva propietària, les dues intèrprets van esprémer amb total eficiència el joc i les possibilitats que els brindava l’objecte.

Martín i Ballesteros són versàtils, àgils i amb una evident i potent vis còmica. Naturalment que hi ha una preparació prèvia davant del que pot semblar una total improvisació. Però segueix essent un exercici complex i adaptar-lo a tots aquells objectes dels quals es vol parlar, sense fer decaure el ritme o l’interès, és una acrobàcia babèlica que el bon fer i les taules de les dues actrius simplifica. Pongo és una peça sense més pretensió que entretenir i fer riure i les rialles i els aplaudiments constants van deixar evidència que l’objectiu s’havia aconseguit.