«El segle XVII em semblava avorrit però és una època fascinant que explica on som»

Avui a la tarda (18 h) parlarà a la biblioteca municipal de Sant Llorenç de Morunys i demà, a les 19 h, a la Llibreria Sense Paraules de Berga. Francesc Ribera Titot (Berga, 1967) calcula que des de finals de novembre passat i fins al maig farà un centenar de presentacions per donar a conèixer la novel·la El silenci que heu de témer. Una ficció històrica ambientada a la Mallorca que, al segle XVII, vivia el pols entre la monarquia hispànica i una població que no ho veia clar.

Per què li interessa la Mallorca del segle XVII?

Fa anys, potser quinze o setze, en una imponent casa senyorial de Palma vaig veure un escut de Berga més gran que el que hi ha al mateix Ajuntament de Berga, i des d’aleshores que visc amb la família dels Berga i la història del segle XVII al cap. Com més llegeixo, més apassionant ho trobo. Fins que va arribar el moment de voler-ho explicar.

La novel·la era el millor camí?

Havia pensat a fer un text de caràcter historiogràfic parlant dels lligams entre els Berga i Mallorca, però em vaig adonar que em motivava més fer-ho en una novel·la.

De fet, fa nou anys que va publicar «L’assassinat de Guillem de Berguedà». Molt temps entre una i l’altra?

No em plantejo que he de fer una novel·la i, per tant, busco un tema. Tampoc quan faig cançons. Sempre tinc centenars de coses al cap per explicar i a vegades trobo la manera de fer-ho, però no és que tingués la necessitat de fer una novel·la i busqués un tema.

Què té d’interessant, doncs, el XVII mallorquí?

L’argument va ser la darrera part del procés creatiu perquè vull que el lector conegui aquest moment de la història, que va ser apassionant, violent, bèstia, distòpic. I això trenca amb el XVII barroc i enfarfegat que coneixem. Una visió que correspon a la vida dels nobles, però també hi havia una societat potent i un moment que explica on hem anat a parar, amb uns propòsits clars del poder que s’han complert. Aquesta història serveix per entendre perquè som on som. 

En quin sentit?

Políticament i socialment. Aquell moment explica com es va conformar l’estat espanyol i la societat d’avui en l’àmbit cultural i nacional. Va molt bé conèixer el segle XVII perquè no som on som per atzar, hi ha uns fets, uns interessos, unes ofensives, i moviments de resistència, uns van guanyar i els altres van perdre.

Ens fixem poc en el segle XVII si volem entendre el país d’avui?

El XVIII l’hem tractat a partir de la guerra de Successió i el XIX és més conegut, però el XVII és com si l’haguéssim amagat, de fet a mi em semblava pesat i avorrit. Però et sorprèn quan hi entres. La guerra de Successió no va aparèixer per atzar, hi ha unes qüestions prèvies, i en el XVII hi trobem la manera d’entendre’ns en l'àmbit polític, social, cultural, lingüístic, ...

Diu que hi ha gent que va guanyar i altres que van perdre.

Al XVII, a Mallorca, s’hi desenvolupen una guerra sectària entre faccions de la noblesa i l’ofensiva de la corona de Castella, a més de perviure el record de la Germania que va ser una revolta social.

Ha volgut ser fidel a la història?

Sí, totalment, els personatges són reals, i precisament la principal, la monja Joana de Santacília, sabem que va existir i poc més. Això em donava camí per novel·lar. .

Qui és la Joana de Santacília?

Era filla d’una família aristocràtica i he triat una dona per ser protagonista perquè és una història de transgressió i els homes són els que continuen la rutina i ho maneguen tot. He fet una història sobre les conxorxes de govern, els interessos de poder, les diferències sectàries. La Joana busca la manera de sortir dels estàndards, de la rutina.

Va contra el seu destí?

És una dona que va contra la norma, tot i que ha de fer que no es vegi perquè no li tallin les ales.

Ha intentat entendre els dos bàndols?

Sí, perquè si no s’entenen les motivacions d’uns i altres, no entens res. La Joana es fa monja de clausura per alliberar-se del jou de la família. Quan aprèn a llegir i escriure i reflexiona s’adona que dins de la família no tindrà camp per córrer, ni que sigui només en el pla intel·lectual. En la disciplina monàstica hi troba les escletxes per desenvolupar-se.

Sembla una paradoxa: entrar en la clausura per ser lliure.

De quantes monges, frares i capellans coneixem la seva obra literària perquè van entrar a l’església? Potser no sabríem res de Verdaguer si hagués estat un pagès.

El llibre surt amb Edicions Serraclara. Quin vincle hi té?

Publicar en una editorial no surt a compte i vam crear aquesta amb gent del meu entorn. No volem competir amb ningú.

Subscriu-te per seguir llegint