«Qui vingui després de Trump serà igual o pitjor»

La distància entre el plató de televisió on condueixes un programa esportiu cada nit i la corresponsalia de Catalunya Ràdio als Estats Units equival a les ganes que tinguis de fer un gir de 180 graus a la teva vida. El periodista surienc Francesc Garriga (1983) va agafar l’avió i va assumir un repte del qual passa revista dos anys després en un llibre, A Washington amb paracaigudes, on toca molts temes que des de casa nostra continuen sorprenent com la tinença d’armes, la sanitat privada i el fenomen Trump. Avui divendres, a les 19 h, en parlarà a la Biblioteca de Súria acompanyat de Txell Feixas, amiga, excorresponsal a Beirut i guardonada recentment amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació. 

Tornarà a guanyar Trump? 

No, no guanyarà. A veure, encara falta molt, i han de passar moltes coses. I Biden té un desgast, però jo crec que es repetiran els resultats del 2020. Biden ha decebut en algunes coses, però qui el va votar i ara s’ha sentit decebut no votarà Trump seria anar en la direcció contrària.

Cadascun d’ells ja ha guanyat un cop les eleccions, que se celebraran el 5 de novembre.

Trump té condemnes per abús sexual i difamació, va donar suport a l’assalt al Capitoli i tres procediments judicials oberts. El desgast de Biden és per l’edat i per no haver assolit alguns objectius. Decantar la balança és a les mans dels independents. Com em va dir un nord-americà, «entre votar el vell i el boig voto el vell». O fa uns dies, a les primàries de Carolina del Sud, un home em va dir que entre Biden i Trump votaria Biden encara que fos mort.

Però també hi ha molta gent que vol a Trump.

Sí, però és un personatge que genera també molta aversió. Hi ha un equilibri i crec que el resultat no serà gaire diferent del de fa quatre anys.

Sorpren que el Partit Demòcrata no tingui cap més candidat que un polític que el dia de les eleccions estarà a prop de fer 82 anys.

El problema és que si el president diu que vol repetir, no pots lluitar contra ell. Dins el Partit Demòcrata hi ha gent que voldria un canvi, però no pots anar a enfonsar el teu vaixell. I Biden diu que ell és el millor per derrotar Trump perquè ja ho ha fet un cop.

Ha arribat a entendre perquè hi ha gent que vota Trump?

Sí, s’entén, encara que no ho comparteixi. Als Estats Units hi ha un gruix de gent que veu els polítics com una elit que parla un llenguatge que no és el seu, i de cop surt un paio que diu barbaritats, que diu que si ets de l’OTAN i no pagues doncs que t’envaeixi Rússia. Són comentaris que fas al bar, i això agrada, arguments senzills, com fa la ultradreta a Espanya, té carisma i és divertit. Però alhora és perillós perquè fa vàlids arguments com dir que els immigrants són violadors o quan va contra el col·lectiu trans i a la gent li sembla graciós. El problema és que tot això sobreviurà a Trump, ja s’ha vist que els polítics que s’allunyen del trumpisme han fracassat o han hagut de claudicar, com Ron DeSantis, governador de Florida, que va retirar la seva candidatura de la cursa republicana i ara dona suport a Trump, que el va criticar mentre era el seu rival. 

Sembla, doncs, un combat electoral novament decisiu.

Quan plegui Trump, els qui vinguin seran igual o pitjor. Trump s’ha divorciat tres cops, fa el discurs que fa perquè li funciona, però no és un ultraconservador. I el seu exemple pot tenir conseqüències greus, ho hem vist amb el dret a l’avortament.

Dos anys després d’arribar a la corresponsalia de Washington deu tenir ganes de viure les eleccions presidencials.

Sí, i tant, per això hi vaig anar, per viure unes eleccions. Ja vaig cobrir les midterm del 2022, però tinc ganes que arribin els mítings, les primàries, el Dia del Partit, ... Serà el meu moment. 

L’espectador el tenia ubicat en els esports. Per què va fer el canvi?

Hi ha dos motius. Un és que sempre havia somniat ser corresponsal als Estats Units, i recordo que amb el Marc Martínez-Amat vam anar l’any 2008 al consolat nord-americà a seguir les eleccions que van donar la victòria a Obama. El 2020 em vaig oferir a fer de centre de dades durant la nit electoral en el programa que feien a la ràdio. Em vaig adonar que allò m’agradava molt.

El segon motiu quin va ser?

Com a periodista esportiu, vaig cobrir el procés electoral del Barça en primera línia, em va tensar molt i em va xuclar tota l’energia. Després de les eleccions i el triomf del Laporta, a principis de març, vaig veure que encara quedaven quatre mesos de programa per fer i vaig notar que no podia. El comiat de Messi, la moció de censura, les eleccions ,... ja és divertit, ja, però el desgast mental va ser important. I, és clar, després de tot allò havia de tornar a fer una prèvia d’un Celta-Barça, ja ho havia fet molts cops, però la veritat és que no em veia fent el mateix gaire temps. I va sortir la plaça de Washington.

Però vostè feia Esports. No hi havia candidats més ben situats?

Li vaig preguntar al cap d’informatius, Francesc Cano, si era realment un procés obert i em va dir que sí. M’hi vaig presentar i un dia em va trucar per confirmar la plaça. I no estava content, estava en xoc. Ja era al caire del precipici. El viatge es va endarrerir pel visat, i reconec que vaig arribar a pensar a renunciar-hi, però la Laia Tudel, la companya del programa esportiu, em va dir que ni se m’acudís.

Ja hi porta dos anys. S’hi quedaria a viure?

No, per sempre no. Necessites guanyar molts diners per tenir el nivell de vida que tens a Catalunya amb un sou normal. A casa, jo no miro preus al supermercat, però als Estats Units sí. Ni surto a sopar a fora cada setmana. És un país molt car, i no sé si amb el sou que guanyo podria tenir una assegurança mèdica com la que tenim gràcies a la ràdio.

En el llibre diu que «les històries de famílies ensorrades pel deute mèdic són habituals als diaris».

T’has de plantejar si pagues molt per una assegurança que et cobreixi moltes coses i, per tant, hi dediques bona part del teu sou, o bé si en pagues una de menys categoria i t’arrisques segons què et passi.

En el capítol sobre la sanitat, amb el títol explícit de «Prohibit posar-se malalt», diu que aquest tema és un exemple de «l’individualisme nord-americà dut a la màxima expressió». És un tret que defineix els nord-americans?

Sí, per bo i per dolent. Són gent emprenedora, més que aquí, tenen la mentalitat de fer que les coses funcionin, i si fallen ho tornen a provar, no parlen de fracàs. El nivell educatiu no és gaire bo, però per exemple els preparen per parlar en públic, i són molt competitius. Però el sentit de comunitat no existeix, i ho veus quan t’argumenten que no hi ha d’haver sanitat pública perquè els ciutadans no han de pagar la sanitat d’algú que no vol treballar. Passa el mateix amb les armes: si s’escau ja vindrà la policia, però cadascú és responsable de la seva seguretat i té el dret a les armes.

Hi ha debat?

El debat sobre les armes no existeix, un polític que negui el dret de la gent a tenir una arma no guanyaria mai. Allò que es qüestiona, com ho fa Biden, per exemple, és quin tipus d’armes s’han de poder tenir. De la mateixa manera que no pots tenir una bomba atòmica o un tanc, no té cap sentit que, per defensar-te d’un lladre, caçar un os o anar a fer tir al plat, necessitis un rifle semi-automàtic que dispara 300 bales per minut. Hi ha una gran campanya per restringir les armes semiautomàtiques i per un control més exhaustiu de qui les té. En cada tiroteig que he cobert, l’arma havia estat comprada legalment, i sempre era gent que no estava gaire fina. 

Als europeus ens xoca molt.

Un tiroteig que hi va haver al nord de Chicago va ser causat per un nano que va pujar a una teulada i va començar a disparar. Li havien requisat set ganivets per la denúncia d’un famíliar i mesos després va comprar, legalment, tres rifles semi-automàtics. El fiscal del districte va comparèixer davant la premsa i li vaig preguntar per aquest fet i em va dir que si no t’han detingut, sí que pots adquirir les armes. I en aquest cas estem parlant d’Illinois, on són més estrictes, no d’Alabama.

En el capítol sobre la immigració fa l'efecte que va viure moments que, com a periodista, no oblidarà. Punts d’inflexió en el seu ofici?

En l’ofici i en la vida. Sobretot dos moments que em van deixar molt tocat. El tema dels migrants l’hem vist mil cops, però jo no era conscient de la seva dimensió real, i quan vaig anar a El Paso i a Juárez hi vaig parlar amb ells se’m va trencar tot.

Què li va passar?

Recordo una colla d’amics veneçolans que van fer una foguera amb plàstics, feia molta pudor, però també molt fred. Els vaig demanar on dormirien i em van dir que allà mateix, al carrer, i ells em van fer la mateixa pregunta. I jo vaig pensar, i ara com els hi expliques que creuaré el pont de Juárez cap a El Paso i aniré a l’hotel.

Un mal tràngol?

Van dir, ‘tu pots passar el pont?’ I els vaig dir que sí perquè jo tenia un visat. Em van demanar si els hi podia ensenyar, vaig recelar però ho vaig fer i ells van fer gestos d’admiració. Dormien al carrer i jo en un hotel perquè tenia un visat i ells, que havien fet milers de quilòmetres per entrar als Estats Units, no. Tot depèn d’on has nascut i en un moment així t’adones del privilegi que tens.

L’altre moment?

Estava parlant amb un pare que anava amb la dona i les dues filles de 4 i 7 anys i em va explicar que li faltaven 530 dòlars per agafar l’autobús i anar tots quatre a Nova York. A Durango els havien segrestat i ara no tenien diners per continuar endavant. Portava trenta dòlars i els hi vaig donar. Després vaig pensar, i al pròxim també li donaré diners? No podia, és clar. Mentalment, vaig haver d’assumir que jo, allò que puc aportar, és explicar la història d’aquesta gent. 

La mentalitat amb què afronta el periodisme ha canviat?

L’he redimensionat. Vaig passar d’entrevistar els candidats a presidir el Barça a parlar amb un pare que ha perdut el fill en un tiroteig.

També ha tingut temps, en aquests dos anys, de viure experiències més plaents. Fa uns dies el vam veure fent una crònica des de la Superbowl. 

Sí, i tant, és un gran xou, com la final de la Champions però multiplicat per deu. Menys en un aspecte: la passió del públic. I jo, que m’emprenyo si el meu equip perd, no ho entenc. Però per ells, anar al partit és com anar a veure una pel·lícula. 

Explica també que va anar als Oscars. Va entrar al Kodak Theatre?

A la sala on fan la gala, no, allà hi ha pocs periodistes. Però vam obtenir acreditació per a la sala de premsa, que és enorme, amb un càtering increïble i on tothom hi va com en un casament, perquè són les normes de l’organització. Vaig haver de llogar un esmòquing i, tot i que em pensava que seria incòmode treballar així, va anar tot molt bé. A la sala de premsa veus la gala en unes pantalles i els guanyadors després passen per allà mateix a fer declaracions, i així vaig poder-los veure tots. Aquest any hi tornaré, espero poder parlar amb el Bayona i amb la gent del film d’animació català Robot Dreams.

El futbol també l’ha acompanyat. Vostè va marxar als Estats Units i el Messi li va anar al darrera.

He, he, he, ... i tant. I en el primer partit va marcar un gol de falta a l’últim minut, va ser un dejà vu! La ràdio em va enviar a Miami a cobrir l’impacte de la seva arribada i les del Busquets i el Jordi Alba.

Subscriu-te per seguir llegint