Sílvia Alcàntara novel·la la vida d’un dels personatges d’«Olor de Colònia»

Quan una novel·la truca a la porta, Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) té pressa per acabar la que té entre mans. Necessita donar-li pas. I aquest neguit es va ajuntar amb la necessitat de saber com li havia anat a la vida a la Cèlia Palau, una de les nenes fictícies i rebels d’Olor de Colònia que va deixar enrere l’ambient resclosit del recinte fabril per respirar aires de llibertat. El resultat de tanta curiositat és una obra que arribarà demà a les llibreries amb el nom de la protagonista en el títol i una mirada a la reinvenció vital d’una dona filla d’un temps en què moltes altres dones van passar d’una educació catòlica a la realitat d’un país que s’obria al món i assumia grans avenços socials com la llei del divorci. «En cap cas he volgut fer, ni ho he pretès mai, una segona part d’Olor de Colònia», adverteix Alcàntara recordant el títol que li va donar fama, un llibre que, amb 61.000 exemplars venuts en 15 edicions (incloses tres en format de butxaca), es va convertir en un dels grans fenòmens de la literatura catalana del segle XXI.

«Quan vaig acabar Els dies sense glòria, vaig voler tornar al personatge de la Cèlia Palau, el que més em cridava l’atenció d’Olor de Colònia, perquè tots els altres els vaig deixar ben situats, però la Cèlia se’n va anar a Barcelona i no sabem com li va anar», va explicar ahir l’autora berguedana, a qui fa quinze anys la vida se li va capgirar com un mitjó per l’èxit rotund d’una novel·la que va tenir, fins i tot, una minisèrie a TV3. D’aquella ficció que retratava la vida en una colònia, un món que l’escriptora coneix prou bé de la seva infantesa i joventut, n’ha rescatat molts anys després la Cèlia en una narració que s’ubica als anys 90 i revisita els vint anys posteriors a l’adeu a l’univers tèxtil.

«La Cèlia era una noia a qui no li agradava anar a treballar, ella volia estudiar, però la van fer anar a la fàbrica», comenta Alcàntara deixant anar pistes de l’argument de la seva quarta novel·la després de l’èxit esmentat del 2009, La casa cantonera (2011) i Els dies sense glòria (2016). «Quan l’amo deixa de pagar el convent de la colònia, les monges comencen a donar classes per sobreviure i la Cèlia ho aprofita». Posteriorment, la protagonista planteja als seus pares, el Climent -el comptable a qui van atribuir una estafa injustament obligant-lo a marxar de la colònia- i la Matilda, que es posarà a treballar i, si s’hi oposen, no la veuran mai més quan faci els 21 anys, aleshores la frontera vital que marcava la majoria d’edat.

La Cèlia, afegeix, fa un matrimoni que li cobreix les necessitats materials però no és feliç i, superada la quarantena, es divorcia i decideix recomençar. «En la primera escena», apunta Alcàntara, «es posa davant el mirall i pensa que encara s’agrada, té ganes de viure i d’anar endavant». Rememorant la vintena d’anys de matrimoni i jugant amb el contrast amb el present del personatge, Alcàntara parla d’una època en què les dones van assolir una llibertat impensable sota el jou de la dictadura, però alhora planteja els llums i les ombres de les expectatives no sempre satisfetes que genera la llibertat.

Per a la redacció de Cèlia Palau, «vaig fer una prova en l'àmbit tècnic», indica l’autora de Puig-reig. «El títol demana una primera persona, però he fet una primera persona falsejada», explica: «he fet que el narrador s’apropi al personatge, mai li diu pel nom sinó que diu ‘ella’, i així el lector sembla que entri dins el personatge».

A través d’aquest artifici narratiu, Alcàntara vol «mostrar» com s’ho fa una dona que «es casa, el marit li ofereix les condicions perquè es cuidi de la llar i els fills i no hagi d’anar a treballar, i després de vint anys vivint així ho deixa tot i lluita per reciclar-se». Responent als possibles paral·lelismes biogràfics que el lector pugui establir entre la novel·lista i el seu personatge, afirma que «jo soc la Cèlia Palau, però també soc el senyor Boix o la senyora Viladomat», en referència a altres personatges d’Olor de Colònia.