Solsona es declara a Picasso

Claustre Rafart se sent immensament satisfeta perquè roda el món i torna al Born i assegura que allà on va començar la seva vida laboral, el Museu de Solsona, posa ara el punt final d’una llarga trajectòria durant la qual, fins i tot més enllà de la jubilació del Museu Picasso de Barcelona, ha continuat aprofundint en l’obra d’un dels genis creatius més reconeguts del segle XX. D’una banda, amb l’edició del llibre Picasso-Barcelona que descobreix un munt d’històries quotidianes de l’etapa de l’artista a la ciutat comtal; de l’altra, comissariant l’exposició Picasso, territori i arts i tradicions populars catalanes que acull l’equipament diocesà de la capital solsonina. «Com és possible que fins ara no s’hagi tractat aquest tema?», es preguntava Rafart ahir al migdia durant la pausa entre les dues visites guiades que van aplegar mig centenar de persones a la nova sala de mostres temporals.

L’interrogant que planteja l’antiga conservadora del museu barceloní té un aire de pregunta retòrica. Ella sap que les institucions culturals tendeixen sovint a jugar a cop segur i a repetir els temes, els punts de vista. La xifra de visitants per sobre del risc de la innovació i el gust pel coneixement. No és el cas de la mostra produïda pel Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, que aborda un Picasso inèdit en tant que objecte d’estudi en profunditat: el vincle amb la tradició i l’art del país que va conèixer el 1895 quan hi va venir a viure essent un adolescent i amb el que sempre s’hi va mantenir vinculat a través del record i les amistats. El 1934, el malagueny va visitar Barcelona sense saber que seria l’últim cop que trepitjaria Espanya: no volia tornar mentre hi fos Franco i el dictador li va sobreviure.

Per ahir hi havia programada una visita, les inscripcions es van exhaurir i va ser necessari obrir-ne una altra. I en ambdós casos, Rafart s’hi va deixar la pell amb unes explicacions extenses, trufades de saviesa picassiana i anècdotes, que van culminar amb aplaudiments, elogis i agraïments dels presents. Si en el pot petit hi ha la bona confitura, l’exposició solsonina és confitura de la més bona, i així ho van reconèixer els assistents, que van seguir amb interès el relat de Rafart durant una hora i mitja sense descans. La següent visita, va explicar la comissària de la mostra, tindrà lloc el 18 de maig amb motiu del Dia Internacional dels Museus i també està plena, pendent d’obrir un altre grup. No seria estrany que passés el mateix amb la del 6 de juliol.

Rebentant l’art des de dins

De Picasso s’ha dit tot i encara queda molt per dir. «Va rebentar els fonaments que havien constituït l’art des del Renaixement», va explicar posant en relleu la vàlua de qui va assegurar que cal definir «no com a pintor o escultor» sinó «com a artista i escriptor de poesia i teatre». No en va, més enllà del Picasso estrella de l’art famosa, icònica i milionària, hi ha un creador inquiet que va experimentar amb diverses disciplines. «És un artista polièdric que ens permet fer infinites lectures», va concloure Rafart.

La visita guiada va incidir en la porositat dels tres àmbits sobre els quals es basteix la mostra -camp, ciutat i vida domèstica- i de les arts i les tradicions populars de Catalunya. Com si estigués fent un inventari del folklore i el costumari nostrats, la comissària va anar guiant els concurrents per les diverses manifestacions de la catalanitat que Picasso va tractar d’una manera o l'altra i estan representades a l’exposició. De l’andalús va dir que «va assimilar i integrar aquestes tradicions i les va dipositar en el seu imaginari, fent-les surar a la seva obra quan li va convenir en diferents moments de la seva vida».

Del caganer a la barretina, dels exvots a la sardana, de la tauromàquia a la cuina, la mostra viatja amunt i avall en el temps mostrant com el vincle de Picasso amb el seu passat català no se circumscrivia tan sols als amics que l’anaven a visitar a França. La seva memòria va retenir allò que va viure i veure a la Barcelona del canvi de segle, la d’Els Quatre Gats, el modernisme i la mirada posada en París, i ho va anar traient al llarg de la vida. «El 1896 va dibuixar una barretina i als 70 va fer uns homes amb barretina espectaculars», va detallar Rafart, qui espera que la mostra sigui un primer pas que altres segueixin.