Maria Coma, els sons de la pols d’estrelles

La creadora musical d’arrels avianeses reapareix després d’un lapse d’11 anys amb «Vocal roots», un àlbum audaç en què s’alimenta gairebé exclusivament de la seva veu i dels sons del seu propi cos

Maria Coma, en una imatge promocional del seu nou disc, «Vocal roots»

Maria Coma, en una imatge promocional del seu nou disc, «Vocal roots» / Sílvia Poch

Jordi Bianciotto

En la dècada anterior, Maria Coma, d’arrels avianeses, es va fer un nom com a creadora musical d’alta volada, quan rere el seu tàndem amb Pau Vallvé en el duo u_mä, va desenvolupar, com a cantant i pianista, tres àlbums en solitari, un art-pop cada vegada més i més arriscat. Per al quart disc ha calgut esperar 11 anys, però aquí tenim Vocal roots, una obra radicalment diferent, en què gairebé l’única font de so és la seva veu i el seu propi cos, ja sigui el batec del cor, la respiració i altres ressonàncies i vibracions. 

Què va passar amb Maria Coma en tot aquest temps? Es va esfumar primer rumb a Londres, on va passar uns mesos, i després a Berlín, ciutat que li va obrir les portes a nous aprenentatges i en la qual es va quedar una dècada. «Vaig entrar en contacte amb gent que treballava al món de la performance, la dansa i el moviment, molt híbrid. Un perfil que costa trobar aquí. Per a mi, Berlín és la meca d’això. Allà em vaig formar en body-mind centering, disciplina sobre el cos humà i el moviment, mentre investigava entorn del cos i la veu», explica la ja no només cantant, ni pianista, sinó artista sonora, que es va plantejar «transcendir» la seva identificació amb l’afirmació de «soc músic», explica. «Desitjava descobrir la veu, veure com estava col·locada al cos... No soc pionera en això. Meredith Monk entén el cos com a instrument des que va començar».

La densitat de l’os

Aquest autoproduït Vocal roots va néixer com un «solo de veu en moviment, aprofitant l’espai i jugant amb diferents tipus de micro per captar els sons del cos», reconeixent-lo com «el primer instrument musical». Amb aquest títol es va estrenar el 2022 a la Fira Mediterrània, de Manresa, mentre ella planejava l’àlbum, que és fill d’aquesta proposta, però arriba a altres ports. El beat-boxer australià Sinjo aporta l’única font de so aliena a ella.

El micro de contacte ha sigut un aliat clau. «Me’l poso en diferents llocs del cos. L’os és el teixit més dens i el que transmet més la vibració, el so, l’energia. Si me’l poso a l’estèrnum, sento el batec del cor, molt rítmic. Si el pujo, sento la respiració», explica. Això es percep en Inner landscape, apunta, «un tema que transmet la fusió del cos amb la natura: la terra, el foc, l’aire...».

A la peça que dona títol a l’àlbum, Maria Coma demana una mena de perdó còsmic «per no haver cuidat certes coses prou o per no adonar-te d’on vens». Una cançó que «descriu la necessitat d’arrelar-se i de reconèixer-se en les seves arrels». La carta de presentació, el gener passat, Crystalline, és «la peça que té més de tot: veu pura i beatbox, i m’agrada que en el vídeo surti el sacre, perquè els ossos representen moltes coses en aquest disc».

En temes com ara Fireflame s’aprecia la influència de la música polifònica georgiana, i tanca el disc l’única composició aliena, Tonada de lluna plena, de Simón Díaz. «Una cançó que els camperols canten a les vaques. Em va agradar, i és una manera d’acabar el disc amb senzillesa».

Pols d’estrelles

Vocal roots subministra una experiència sonora inèdita amb les seves capes de veus en dansa flotant, les seves disrupcions i les seves valls. Un disc que no és precisament lineal. «Si en fas una playlist de música relaxant hi pots posar algunes cançons, però no totes». ¿Es un un missatge filosòfic, en la línia que la música està en nosaltres? «És bonic pensar-ho, però ho he fet perquè és important per a mi i per compartir-ho, no per llançar un missatge ni per alliçonar», cavil·la. Sí que creu, i «ferventment», que «tots formem part de la mateixa natura, i que venim de la pols d’estrelles i tot això, i que, a través de l’art, quan l’expressió és autèntica, connectem amb aquesta essència». 

L’etapa de la seva trilogia, Linòleum (2009), Magnòlia (2011) i Celesta (2013), queda lluny, i en la seva tornada a Catalunya (ara viu als peus del Montseny) diu que se sent «com una turista en un país nou», perquè «ha canviat tot, tant l’escena com Barcelona». I algunes coses més. «Llavors érem molt poques les noies que lideràvem projectes, i en aquests anys veig que n’han aparegut moltes i que se’ls dona més espai. Jo em sentia sempre entre barbuts», riu.

Els directes de Vocal roots van cobrant forma: d’entrada, el 14 de juliol al festival Eufònic (castell de Miravet), el 18 a les Cosmonits de CosmoCaixa i el 25 a Refugi Sonor (Tarragona).