John Berger, l’home que ens va ensenyar a mirar, visita La Virreina

'Permanent Red’. Així s’anomena la mostra de La Virreina. Centri de la Imatge dedica a John Berger (Londres, 1926 – París, 2017) fins al pròxim 15 d’octubre. ‘Permanent Red’ (Vermell permanent) és també el títol d’un dels llibres d’aquest creador britànic de vocació mutant i transversal que es va desplegar com a crític d’art, narrador, novel·lista, dibuixant, guionista de cine, home de teatre, poeta, presentador televisiu i camperol –en els seus últims anys– ampliant els estrets límits de totes aquestes disciplines gràcies a una perspectiva ferotgement marxista –un marxisme ‘natural’ gens dogmàtic– que obligava a tot aquell que ho llegia o escoltava a mirar d’una altra manera, desposseint les imatges de totes les capes de prejudicis, moral burgesa i mercantilisme afegides al llarg de la història.

Presentada per dos dels fills de l’autor, Yves i Jacob, la mostra pot visitar-se, segons aquest últim, no tant com una galeria tradicional d’art, «sinó com un túnel amb ramificacions que il·lustren els múltiples interessos» de l’autor. A saber, 60 dibuixos, la majoria d’aquests fets a tinta i ‘collages’. Imatges de Jean Mohr, el fotògraf amb qui, i al llarg de 50 anys, Berger va fer algun dels seus treballs crítics més compromesos ideològicament, com ‘El setè home’, un assaig que documenta l’èxode camperol dels anys 50 a les grans ciutats per reconvertir-se en obrers. Programes televisius mítics com el fonamental ‘Maneres de mirar’. El documental que recull la intensa conversa entre Susan Sontag i ell , potser els pensadors més grans sobre les implicacions ètiques i socials de la imatge. A més dels testimonis gràfics dels guions que va escriure per al seu amic Alain Tanner (‘La Salamandra’, ‘el centre del món’ i ‘Jonás, que complirà 25 anys l’any 2000,’) en què va entrar en discussió amb algunes de les premisses utòpiques dels 60. Sense oblidar el guió de ‘La vida secreta de les paraules’ per a Isabel Coixet. «El que més agraeixo a aquesta exposició» és que no sigui pretensiosa, afegeix Jacob Berger.

L’art mai va balbotejar

«Molts dels dibuixos presentats aquí, no s’han vist mai en un museu», explica Valentín Roma–comissari de la mostra i director del Centre de la imatge– mentre destaca un impactant retrat a tinta que l’autor va fer del seu pare al llit de mort; la sèrie de dibuixos en els quals interpreta conegudes obres de Caravaggio, Tiziano o Velázquez o els esbossos que va fer de memòria immediatament després de ser un dels pocs escollits per veure les pintures rupestres de la cova de Chauvet que molts anys més tard Werner Herzog va immortalitzar al seu documental ‘La cova dels somnis oblidats’ «A Berger el dibuix li servia com una manera de reflexionar –explica Roma–, en aquest cas, per afirmar que «l’art no va néixer balbucient, va néixer perfecte».

‘Per què, entre moltes altres coses, continuo sent marxista’ és el títol d’un dels manifestos de Berger, que mai va militar al Partit Comunista Britànic, que poden llegir-se a la mostra –allò del Vermell Permanent no és retòric–, així com la interpretació de la famosa foto del cadàver del Che Guevara en què va voler veure una referència clara al Crist jacent de Mantegna.

Bomba de rellotgeria

Un entregat Roma repassa alguns dels ‘highlights’ de la productiva i conseqüent trajectòria de l’autor. El punt d’inflexió que va suposar per a ell guanyar el premi Booker el 1972, amb la novel·la ‘G’ i anunciar en un incendiari discurs que destinaria la meitat de la suma del guardó a l’organització dels Panteres Negres Britànica, mentre acusava el promotor del premi de ser un dels responsables directes de la pobresa i l’explotació de les illes del Carib, i l’altra meitat a finançar ‘El setè home’. Tot un caràcter.

Aquell mateix any i malgrat que ja era una presència constant a la televisió pública britànica, Berger havia canviat les regles del joc de la divulgació artística desmuntant les estratègies d’apreciació de l’art. A ‘Maneres de mirar’, un Berger segur de si mateix, atractiu –es podia confondre amb un actor–, melena dels setanta i una eloqüència fora de sèrie va llançar una bomba de rellotgeria a la BBC, amb tan sols quatre capítols de mitja hora, contra la mirada conservadora i fossilitzada d’aquest tipus de documentals. Entre els diferents mecanismes desactivadors és una de les primeres crítiques a la figura de la dona com a objecte de la «mirada masculina», que tant ha alimentat la crítica d’art feminista. El documental marca un abans i un després. Val la pena visitar la Virreina per veure-ho.