Ascens i caiguda

Napoleón és d’aquelles pel·lícules que arriben a les sales de cinema amb tanta controvèrsia prèvia que no és difícil imaginar-se que acabarà tenint més espectadors dels que segurament hauria tingut sense la cridòria. Les crítiques, curiosament, han estat majoritàriament positives, però unes quantes d’elles han disparat contra el seu director, el veterà Ridley Scott, per la falta de rigor històric. Unes opinions, aquestes, secundades per alguns historiadors i els crítics del país reflectit en pantalla, França. Scott, a qui es nota que ja està de tornada de tot, no només ha respost les crítiques amb una sorprenent vehemència, sinó que s’ha dedicat a engegar els que les han emès a pastar fang, dit suaument.

Per ser justos, Scott és coherent amb ell mateix i la seva llarga filmografia: algunes de les seves superproduccions anteriors, amb Gladiator al capdavant, ja incorrien en unes quantes incoherències històriques, però ell, i en això té tota la raó del món, sempre ha defensat que al final són ficcions que expliquen uns esdeveniments històrics amb el seu propi llenguatge. Si ens agafem a aquesta idea, Napoleón és efectivament un espectacle descomunal que alterna unes escenes èpiques espectaculars amb una mirada molt personal (i, a estones, més simbòlica que literal) de la vida íntima del protagonista. De fet, Scott no ha inventat aquest estil de superproducció històrica, ja que és una herència dels clàssics que el director porta defensant des del seu debut amb la magnífica Els duelistes.

Napoleón, doncs, tracta al llarg de més de dues hores i mitja la figura del líder militar que, després de donar lliçons enlluernadores d’estratègia i resiliència, va acabar ascendint a emperador. El poder, i també els debats no afrontats sobre la seva personalitat, van propiciar una caiguda moral i social que va posar al descobert una megalomania entre fascinant i preocupant. Enmig de tot això, un nom cabdal, el de Josefina, una dona amb qui va tenir una relació obsessiva i que va tenir més paper a les seves decisions del que la Història segurament li ha reconegut. Scott roda amb la seva particular eloqüència visual una epopeia que no s’estalvia algunes excentricitats narratives però que aconsegueix enganxar de principi a final.

Bona part del mèrit és de la parella protagonista, formada per Joaquin Phoenix i Vanessa Kirby, i de la bona feina de secundaris com Tahar Rahim, Ben Miles, Rupert Everett, Matthew Needham i Ludivine Sagnier. La banda sonora és del britànic Martin Phipps, compositor de les sèries Wallander, The Crown i Peaky Blinders.