La comèdia nadalenca pensada per a un públic eminentment familiar és segurament un dels subgèneres més persistents des dels mateixos orígens del cinema. Any rere any en tenim unes quantes, de pel·lícules, cada cop més (abans només a les sales de cinema; ara ja monopolitzen també la franja de novetats de gairebé totes les plataformes) i només unes poques aconsegueixen preservar-se a la memòria col·lectiva. La resta acaben convertides en una raresa conjuntural o, en el millor dels casos, en la perfecta excusa per fer una bona migdiada.

El cinema espanyol també s’ha apuntat al fenomen des de fa un temps i La Navidad en sus manos és un bon exemple dels equilibris que han de fer els responsables d’aquest tipus de films per no sortir de la zona de confort. En comptar amb un director especialista en comèdies esbojarrades, com Joaquín Mazón, i amb intèrprets com Santiago Segura o Ernesto Sevilla, es nota que durant el metratge hi ha una tensió entre la pel·lícula que és (familiar, sí, i força prototípica, a més) i la pel·lícula que voldria realment ser, amb dosi esporàdiques però controlades d’un humor més eixelebrat. Això és el que li dona realment sentit, per més que l’argument, al final, sigui una simbiosi gens dissimulada d’aquell Un padre en apuros de Schwarzenegger i la saga dedicada a Santa Claus protagonitzada per Tim Allen. Sigui com sigui, és més que probable que se surti amb la seva i acabi convertint-se en un dels èxits de la cartellera nadalenca.

La pel·lícula comença a pocs dies de la celebració del Nadal. El Pare Noël sobrevola Madrid per preparar el terreny quan, per culpa d’uns lladregots que fugen de la policia, té un espectacular accident al centre de la ciutat. Acaba a l’hospital en supervisió i sense possibilitat de marxar, sobretot perquè ningú, lògicament, es creu que sigui el veritable Pare Noël. Casualitat de la vida, un dels lladregots, Salva, acaba compartint habitació amb ell. Vol que es redimeixi de les seves males accions substituint-lo i repartint regals la nit de Nadal. El problema? Que Salva no té esperit nadalenc, ni tan sols és ben bé el que definiríem com una bona persona, però s’adona que haurà de trobar la manera de ser-ho perquè d’aquesta missió en depèn la relació amb el seu fill.

La pel·lícula és entretinguda i indolora (principalment perquè és curta), tot i que a vegades es massa sentimental, però el més aprofitable acaben sent les interpretacions de Santiago Segura, Ernesto Sevilla i un notable planter de secundaris que inclou Unax Hayden, Pablo Chiapella, María Botto, Emilio Gavira i Paulina Dávila.

La versatilitat digna de millors papers d’Ernesto Sevilla

Potser La Navidad en sus manos no contribuirà a consagrar la seva carrera com a actor, però la veritat és que Ernesto Sevilla, fins no fa gaire més conegut per La hora chanante, hi demostra una versatilitat digna de millors papers. L’any passat va demostrar ser també un gran director amb la divertidíssima Cámera Café, una de les comèdies espanyoles més infravalorades dels últims anys, i aquest 2023 ha estat un dels creadors de la sèrie animada Pobre Diablo.