«Wonka», la fàbrica dels somnis

Gràcies a Charlie i la fàbrica de xocolata de Tim Burton, aquest llibre de Roald Dahl va aconseguir revalidar-se com a clàssic per a noves generacions i va demostrar que l’univers de l’autor continua sent una font inesgotable d’idees per al cinema i la televisió. Una bona prova d’això és que no fa gaire tinguéssim una magnífica adaptació del musical Matilda per a Netflix o que hagi arribat a les sales un producte tan funcional com Wonka, que justament és una preqüela de les aventures del fundador de la fàbrica de xocolata i un producte pensat fins al mil·límetre per atraure el públic que converteix la pantalla gran en una extensió de l’esperit nadalenc.

Dirigida per Paul King, responsable de les meravelloses dues entregues de Paddington (ja es troba en plena postproducció de la tercera, per cert), és una d’aquelles pel·lícules que probablement no acabarà de convèncer els qui d’entrada no van entrar a l’adaptació de Burton, però les seves menys de dues hores són la demostració de com fer cinema d’entreteniment per a tots els públics que expandeix amb gràcia el seu imaginari. A més, veient la cartellera d’aquests dies queda clar que no ho tindrà difícil per escalar a les primeres posicions de la taquilla mundial, la qual necessita una urgent revitalització després d’unes setmanes en què només una altra preqüela, la d’Els jocs de la fam, ha recaptat els diners que s’esperaven d’ella.

Wonka, doncs, és una mirada divertida i colorista a les primeres aventures de Willy Wonka, inventor, mag i aspirant a mestre xocolater que topa constantment contra un mur d’incomprensió perquè resulta excèntric i eixelebrat per a gairebé tothom. Ell somia amb tenir la seva pròpia fàbrica de xocolata i menjar-se el món, però les seves temptatives sempre es veuen com un deliri de grandesa. Tot canvia quan durant un dels seus viatges coneix els Oompa-Loompas, els personatges que acabaran sent la clau per a la realització dels seus somnis.

Una de les principals virtuts de Wonka és que té molt clar quin tipus de pel·lícula vol ser: al final, sense que tingui cap aspecte especialment sorprenent, és un sentit homenatge al llegat de Dahl i una recreació visual molt notable de l’esperit del llibre original. Un dels plats forts és un repartiment esplèndid i entregat, encapçalat per Timothée Chalamet, Sally Haw-kins, Olivia Colman, Hugh Grant (les seves aparicions acaben sent els millors moments de la pel·lícula), Rowan Atkinson, Keegan-Michael Key, Mathew Baynton, Simon Farnaby, Jim Carter i Matt Lucas.

Chalamet sap triar els projectes sense prodigar-se en excés

Consagrat com un dels actors més carismàtics de la seva generació, Timothée Chalamet està demostrant tenir un bon control de la seva carrera i aconsegueix no abusar de les seves aparicions en pantalla. Ara té pendent d’estrena la segona entrega de «Dune», que finalment s’estrenarà al març i apunta a gran èxit de la primavera, i «A Complete Unknown», un retrat dels primers anys de la trajectòria de Bob Dylan que dirigeix James Mangold.