Sumar per guanyar

El cinema de Taika Waititi sempre genera sentiments contradictoris. Amb l’excepció de Lo que hacemos en las sombras, tant la pel·lícula com la sèrie, i la magnífica JoJo Rabbit, a les seves contribucions a Marvel i els seus treballs com a productor o director hi conviuen dues ànimes que no sempre casen com haurien de fer-ho. Té un do per humanitzar les històries, però a la vegada es deixa endur per un humor absurd que no sempre té gràcia i a vegades acaba entorpint la construcció del relat. El seu darrer film, El peor equipo del mundo, n’és un clar exemple. Aquesta història basada en fets reals té escenes que transmeten molta veritat i creen una veritable emoció, però la seva insistència a parodiar el gènere del qual forma part acaba per laminar algunes de les seves aspiracions creatives. La balança no cau al costat negatiu perquè és una pel·lícula molt entretinguda i molt ben interpretada, però arribes a pensar que amb un altre director hauria estat un film més acurat a l’hora d’equilibrar els seus tons. En defensa seva també s’ha de dir que pocs cineastes actuals s’haurien atrevit amb un material tan propens al sentimentalisme sense morir en l’intent.

El protagonista d’El peor equipo del mundo és Thomas Rongen, un entrenador holandès que viu una etapa particularment dura de la seva carrera. Davant la falta d’oportunitats professionals, Rongen accepta un repte molt temerari: entrenar un equip de futbol de la Samoa americana que si per alguna cosa es distingeix és per perdre tots i cadascun dels partits que juga. Malgrat el seu desencant inicial, l’entrenador acaba trobant el potencial de cada jugador i els insufla una dosi d’autoestima que acaba per convertir l’equip en una suma de complicitats excepcional. Waititi encerta en la manera de presentar els personatges i roda amb entusiasme les seqüències esportives, però els problemes apareixen quan omple el metratge de situacions presumptament còmiques que desllueixen la seva pertinença a un gènere molt menystingut però que acostuma a donar moltes alegries.

Amb tot, té molts elements d’interès, com la banda sonora de Michael Giacchino (un dels compositors més en forma del panorama actual de les bandes sonores: només cal escoltar el seu treball per a La sociedad de la nieve) i un gran repartiment encapçalat per Michael Fassbender, Elisabeth Moss, Oscar Kightley, Kaimana, David Fane, Will Arnett, Beulah Koale, Rhys Darby, Rachel House i Kaitlyn Dever. Aquesta última, per cert, té tothom pendent de si realment interpretarà a l’Abby a l’esperadíssima segona temporada de la sèrie The Last of Us.