Una perspectiva inèdita

Un dels (pocs) aspectes criticables del recent biòpic d’Elvis Presley és que convertia la seva dona Priscilla en una adolescent enamorada que només despertava a la crua realitat quan la decadència del seu marit s’escrivia amb llums de neó. Era injust sobretot perquè Priscilla, a més de tenir un paper cabdal en la configuració del mite (el patiment d’ella, i les seves doloroses decisions al respecte, són essencials per traçar la línia entre l’Elvis íntim i el públic), va acabar sent una actriu i empresària amb una veu molt pròpia.

Això s’esmena parcialment amb Priscilla, una biografia molt personal en què la cineasta Sofia Coppola adapta el llibre de la mateixa protagonista. I si s’ha de dir «parcialment» és perquè la pel·lícula, malgrat tenir grans moments i ser una visió molt necessària de les interioritats d’aquest controvertit matrimoni, es veu perjudicada per l’excés de complicitat amb la protagonista (es nota, resumint, que la Priscilla real avala el projecte) i la sensació que Coppola no furga prou en les seves contradiccions. Ara bé, això no treu que es tracti d’una mirada atípica i valuosa, més en la línia del que fa Pablo Larraín que no en la de les hagiografies habituals de Hollywood.

La pel·lícula, doncs, explica per primera vegada la tempestuosa relació entre Priscilla i Elvis des del punt de vista d’ella. Quan encara era menor d’edat, la noia, filla d’un alt càrrec militar, coneix el músic en una festa a Berlín i ell demostra un gran interès per seguir veient-la. Com que Priscilla encara va a escola i Elvis està fent el servei militar, el cantant demana permís als seus pares per poder citar-s’hi. Però quan ell torna als Estats Units per seguir la seva meteòrica carrera, i davant l’evidència que una relació a distància és insostenible, Elvis li demana matrimoni. Se’n van a viure a Graceland, on el mite es va forjant a una velocitat vertiginosa. Dia rere dia, Priscilla va topant, cada cop amb més força, amb l’evidència que l’home que va conèixer està canviant i que el seu paper a la seva vida s’està fent més testimonial. El millor de Priscilla és l’enfocament tan íntim com realista de la història de la protagonista: tot ho veiem des d’una perspectiva, la seva, entre propera i sufocant, en què allò que s’intueix fora de pla resulta més eloqüent i revelador que no allò que es diu. En aquest sentit és admirable com el film defuig tota convenció dramàtica (aconseguint que el conflicte del personatge sigui creïble i colpidor) i la feina de la seva magnífica parella protagonista, formada per Cailee Spaeny i Jacob Elordi. Al seu costat destaquen grans secundaris com Ari Cohen i Dagmara Dominczyk.