Quan el terror es queda en família

Los vigilantes suposa el debut en la direcció d’Ishana Shyamalan, una de les dues filles de M. Night Shyamalan, que fins ara només havia realitzat un parell de videoclips per a la seva germana, la cantautora Saleka, que acaba de protagonitzar l’últim film del seu pare La trampa, amb una estrena prevista a l’agost.

Tot queda en família, i els gens per al cine fantàstic i de terror del director de El sisè sentit tenen continuació. L’argument de Los vigilantes el firmaria sens dubte M. Night: un bosc irlandès i quatre personatges que busquen refugi amenaçats per unes estranyes criatures nocturnes. El pare produeix i tutela el debut de la filla. És una situació habitual en la història del cine i que ha donat fruits (ja siguin curiosos, estranys, anòmals o fecunds) quan parlem del gènere fantàstic.

El primer nom que ens passa pel cap és el de Brandon Cronenberg. El fill de David Cronenberg va demostrar molta convicció en si mateix quan va debutar rere la càmera el 2012 amb Antiviral, un film sobre com es poden replicar malalties de famosos. Brandon se situava en el territori del David i en sortia airós, tot i que després ha preferit, amb bon criteri, distanciar-se de les atmosferes habituals de l’autor de Cromosoma 3 per buscar un món més propi amb Piscina infinita.

David Lynch

Si Cronenberg júnior va esquivar bé les comparacions, Jennifer Lynch hi va topar de cara quan amb la seva primera pel·lícula, La meva obsessió per Helena (1993), va voler jugar les mateixes cartes que el seu pare, David Lynch; l’univers de l’autor de Vellut blau és únic i intransferible, no es transmet ni per coneixement familiar. Aquella matusseria amb ínfules pertorbadores acabaria sent un accident, ja que la Jennifer va entendre les regles del joc i la seva carrera posterior ha anat per altres i molt més interessants camins, amb films com Surveillance i episodis de les sèries American horror story i Feud: Capote vs. The Swans.

La filla del mestre del giallo, Dario Argento, va començar com a actriu. Asia Argento, sempre provocadora i indisciplinada, posterior paladí del #Me Too, va treballar en algunes cintes del seu pare i d’altres indomables com Abel Ferrara, Gus van Sant, Catherine Breillat i Bertrand Bonello fins a passar a l’altre costat del mirall el 2000 amb Scarlet diva, una reflexió sobre si mateixa. Sense practicar el gènere, l’ha tingut en compte visualment en posteriors pel·lícules com El corazón es mentiroso, protagonitzada per ella mateixa, Winona Ryder, Marilyn Manson, Peter Fonda, Ornella Muti i Michael Pitt. El 2007, amb guió del seu pare, si que va fer una immersió total en el relat de terror amb La madre del mal, final de la trilogia encantada de Las tres madres, iniciada per Dario amb Suspiria i Inferno. El testimoni havia passat de pare a filla.

Que Goro Miyazaki, fill de Hayao Miyazaki, hagi seguit l’estela paterna pel que fa a l’anime japonès resulta d’allò més natural, tot i que per ara el Goro (Earwing y la bruja) no ha aconseguit la imaginació desbordant manifestada pel director de La princesa Mononoke i El viatge de Chihiro.

A Jason Reitman encara li va costar més seguir els passos del pare, Ivan. Si aquest va triomfar amb Els caçafantasmes, el fill va preferir realitzar incursions en el cine indie (Juno, Up in the air) per heretar, finalment, la franquícia del seu pare com si es tractés d’un negoci familiar i dirigir Cazantasmas: más allá i escriure el guió de Cazafantasmas: imperio helado.

Més interès, des de la perspectiva del cine de terror, té la singladura d’Osgood Perkins. La pregunta és ràpida: si vols fer cine i ets fill d’Anthony Perkins, marcat de per vida pel seu personatge de Norman Bates a Psicosi, ¿a quin gènere et dedicaràs? Mentre que l’altre fill de l’actor es va decantar per la música (no en va té nom de mite del rock-and-roll, Elvis Perkins), el seu germà, que té nomenclatura cinematogràfica (Oz, pel mag, tot i que el seu nom real és Osgood Robert), ha rodat inquietants films d’horror com una revisió encara més fosca del conte de Hansel i Gretel. Té un a punt per estrenar The monkey, segons un relat de Stephen King.

La corretja de transmissió de vegades s’ha trencat. Així, Jordan i Jake Scott, fills de Ridley, no han fet films fantàstics com el seu pare, potser conscients que superar el que va aconseguir al seu dia amb títols de culte com Alien i Blade runner era una feina gairebé impossible.

Comèdies

La situació s’ha produït a la inversa. Lawrence Kasdan només va realitzar, i de forma tardana, un film de gènere, El caçador de somnis, segons la novel·la de Stephen King, mentre que el seu fill, després de dirigir unes quantes comèdies eixelebrades amb Jack Black o John C. Reilly, es va fer un lloc en la indústria amb els films de la saga Jumanji, protagonitzats per la Roca Dwayne Johnson. I si bé John Cassavetes sempre va realitzar drames independents, una de les seves filles, Xan, va fer el 2012 Kiss of the damned, revisió moderna i sexualitzada del mite vampíric.

Però el primer de la llista de cineastes a qui el pare va inocular el verí del fantàstic va ser Lamberto Bava, fill de l’insigne director de títols capdavanters del cine popular italià, en especial del terror gòtic (La máscara del demonio, Las tres caras del miedo), el giallo (Una hacha para la luna de miel, Cinco muñecas para la luna de agosto, Bahía de sangre) i de l’horror espacial pre Alien (Terror en el espacio).

El 1974

Superar Mario Bava era una feina bastant difícil. Imitar-lo, també, per molt que es va formar al seu costat en el rodatge de la pel·lícula Semáforo rojo, el 1974. Títols del Lamberto com Macabro i Cuchillos en la oscuridad segueixen amb correcció l’estela marcada pel seu pare, i a Demonios fins i tot va poder comptar amb Dario Argento com a guionista, però gosar rodar un remake de La máscara del diablo va ser considerat gairebé com una traïció familiar.