“No m’importa l’heroisme, sinó retratar com la vida quotidiana de la gent ha volat pels aires per culpa de la guerra”

Italià de naixement, el dibuixant Igort (Cagliari, 1958) ha fet del viatge i del contacte amb altres cultures un dels senyals més reconeixibles de la seva vida i obra. Dins de la seva famosa sèrie de quaderns de viatge, ara fa uns anys va publicar diversos àlbums dedicats a Ucraïna i Rússia, dos països on hi va viure i hi conserva familiars i amics. Ara, amb els dos països en guerra, Igort reprèn el fil de la no ficció amb Cuadernos ucranianos: Diario de una invasión, còmic elaborat a partir de vivències d’amics seus narrades a cop de telèfon sota les bombes.

Per algú com vostè, que coneix bé Ucraïna, Rússia i les relacions entres els dos països, la guerra era un final esperable?

Putin va agafar el paper de Ieltsin per destruir Txetxènia i anys després va entrar a Geòrgia i a Crimea i va infiltrar agents per crear friccions al Donbas. Per tant, quan va enviar 140.000 soldats a la frontera ucraïnesa era obvi que serien per a ocupar el país. Em va sorprendre que els observadors diguessin que només era una amenaça i que no hi hauria accions… sobretot perquè al cap de 24 hores ja estava entrant a Ucraïna. Depenem del gas rus, i per això aquí vam veure un cop més l’hipocresia europea. Podíem fer veure que no vèiem o no enteníem què feia Putin, però ho estava fent i ara en paguem les conseqüències.

Recorda què li va venir al cap quan les seves amistats ucraïneses el van telefonar a l’inici de la invasió?

Vaig intentar calmar els ànims i, en certa manera, fer-los creure que les coses anirien bé, encara que sabés perfectament que no seria tan senzill, ja que Putin creia que seria capaç de prendre Ucraïna en tres dies i els soldats ni tan sols tenien prou aliments per sobreviure. Recordo que la meva dona i jo estàvem preparant les nostres filles per anar a l’escola i ella va començar a plorar. El primer dia de guerra, la meva filla gran em va dir que Ucraïna guanyaria i recordo la seva expressió quan li vaig dir “no ho crec”. La seva desil·lusió i el seu xoc van ser enormes ja que li estava dient una cosa que ella no volia ni imaginar. Això va ser una gran lliçó per a mi. I encara intento gestionar-ho.

Quan va començar a traduir les converses amb els seus amics ucraïnesos en vinyetes?

Després de més de 15 anys fent còmics de no ficció, per primer cop estava començant una història ambientada a la Xina del 1938 i, de sobte, tot això va voler pels aires. Vaig sentir la necessitat d’explicar el que m’explicaven dia a dia i amb unes notícies que a vegades ni ells mateixos podien acceptar perquè eren totalment esbojarrades. Quan vaig començar a fer aquestes vinyetes no tenia massa clar ni quina forma prendrien ni quina sortida tindrien. Vaig començar a publicar-les a Facebook i alguns mitjans italians em van demanar publicar-les, però no n’estava segur. Estava tan en xoc que no era capaç de prendre la distància necessària i, a vegades, la ràbia era massa forta i havia de fer un primer pas per calmar-me a mi mateix. Si dibuixes amb ràbia, no fas un bon servei.

Aquesta ràbia de què parla és evident en moments com quan, per exemple, denuncia els autors de les matances de Bucha.

Per mi el llibre serveix per fer-nos preguntes i interrogar-nos per què i com hem arribat fins aquí. Quan vivia a Ucraïna, els meus amics eren molt joves i no havien viscut en l’era de l’Unió Soviètica i, per a ells, el somni d’un gran imperi rus no eren més que bajanades. Ells només volien viure en un país i encaixar en una dinàmica tan consumista com la que vivim a Europa. El problema és la idea que té Putin de Rússia, que no té res a veure amb la realitat: és només una qüestió de relat i propaganda. L’únic imperi real que existeix en aquesta guerra és la Xina. La Xina és un país cent vegades més poderós que Rússia… i de moment es manté a l’expectativa. El comerç internacional s’està ressentint per culpa de la guerra i aquest serà el motiu que farà que s’acabi quan la Xina decideixi que ha arribat el moment. Les grans declaracions que venen del Kremlin no serveixen per a res, són només narrativa i són pròpies d’altres temps.

Una cosa que crida l’atenció del llibre és que pràcticament no hi apareix el president ucraïnès Volodimir Zelenski. Per què?

No tinc cap problema amb ell. Per mi, Zelenski és només un mirall de la seva gent. En un primer moment no hagués apostat ni un euro per ell, però quan els americans es van oferir a treure’l a ell i a la seva família del país i ho va refusar es va guanyar la meva admiració. Encara que diguin que l’havien fet pujar al càrrec els grans empresaris de la comunicació i els oligarques perquè pensaven que seria algú fàcil de manipular, això ara per a mi no importa. A mi no m’agrada explicar la història des del punt de vista dels herois sinó des del punt de vista de la gent normal i corrent. No m’importa l’heroïsme. El que em sembla interessant és com la vida quotidiana de la gent ha volat pels aires per culpa d’aquesta guerra. No sóc periodista i, des del punt de vista periodístic, les històriques que explico no tenen cap interès. No aporto notícies, sinó el relat de com s’esmicola el dia a dia per culpa d’aquesta violència.

Manté el contacte amb els protagonistes del còmic?

Sí. Per exemple, l’Anatoly no va voler marxar d’Ucraïna fins que va veure passar missils per sobre casa seva, a Melitópol. Llavors va decidir marxar, però per fer-ho havia de creuar Crimea, que ara és territori rus. Ho va fer, i quan va entrar en territori bielorrus vam perdre tot contacte amb ell. Després vam saber que havia fet un viatge en autobus de sis dies fent aturades a cada check-point, on feien baixar tothom dels autobusos i, en alguns casos, ja no hi tornaven a pujar i se’n perdia el rastre. Finalment va arribar a Letònia i d’aquí va passar a Polònia, Alemanya i Itàlia. Quan va arribar semblava un esquelet. Li van fer falta tres setmanes per adonar-se que finalment havia sortit d’Ucraïna. Ell ara viu a Itàlia i entre la meva dona i jo intentem ajudar-lo a trobar un lloc i, si pot ser, una feina que l’ajudin a mantenir-se actiu. De dotze de les persones que viatjaven amb ell, però,no se n’ha sabut mai més res.

Les abelles d’un dels personatges, que és apicultor, són les úniques que mantenen la normalitat i els cicles que marca la natura. Veu possible que Ucraïna torni aviat a la normalitat?

És possible, però depèn de la Xina, de quan posi fi a la guerra i de la violència que s’hagi creat fins llavors. Quan Sasha, l’apicultor, em va dir que tornaria al poble per tenir cura de les abelles vaig pensar que s’havia tornat completament boig! Però la vida ha de continuar, encara que hi hagi guerra per tot arreu. Recordo que quan el vaig conèixer, el primer que va fer va ser donar-me un pot de mel. Per ell, les abelles i la mel juguen un paper molt important en la seva vida. És el que hi dona sentit i era important explicar-ho.