«Autodefensa»: Sexe, ansietat i existencialisme de mem

En un cert moment catàrtic de la sèrie Irma Vep, el seu director, Olivier Assayas, parla per boca del personatge de l’actor alemany Gottfried (Lars Eidinger) per a fer una anàlisi del clima moral i ètic en el qual es mou l’audiovisual actual. «Són temps insulsos, foscos i insípids», es lamenta. «On està el sentit de l’aventura? On està el caos?». I després de carregar-se alguna taula a la recerca d’aquest desordre, afegeix: «La indústria ha substituït al cinema. Advocats, ‘big data’, franquícies, plataformes, tot això. Però l’independent no és millor: dona sermons fins a la nàusea. El cinema era per a tipus dolents i dolentes, com Musidora, com el rock and roll d’abans».

És un discurs que el director Miguel Ángel Blanca parafraseja sense saber-ho mentre defensa Autodefensa (Filmin), la sèrie punk sensible (l’oxímoron encara és possible en el 2022) que ha creat amb Berta Prieto i Betlem Barenys, els seus protagonistes i inspiració principal. «Ja ningú és dolent al cinema», ens comenta davant la gravadora. «I llavors, de qui està parlant el cinema? Perquè tots som cabrons, egoistes i fills de puta. I el cinema, de qui està parlant? De les santes?». Prieto se suma a la diatriba: «Però és que el sermó és constant també en la vida. Per això tot és tan avorrit. Ja no hi ha espai per al dubte. Si obres la boca, has de tenir superclar tot el que dius, més sent dona i jove. Quan la gent veu que dues noies joves fem una sèrie, de seguida pensa que serà una cosa feminista. Potser que no, saps?». Barenys afegeix: «O potser sí, però no com ho esperes».

En la sèrie de, ara com ara, deu episodis, Prieto (fundadora de la companyia teatral AURA al pou) i Barenys (també coneguda pel seu àlies musical MEMÉ o com a corista de Rigoberta Bandini) s’autoretraten com dues amigues de vint anys, companyes de pis, decidides a divertir-se en defensa pròpia i a no deixar que ningú els digui com viure. «El referent era Las margaritas [clàssic surrealista txec del 1966 de Vera Chytilová]», apunta Blanca. «Aquella era una pel·lícula sobre dues ties que s’ho passen bé i punt. Que pel camí, d’acord, maten a uns homes, posen un parell de bombes i fins i tot moren, però sense deixar de passar-s’ho bé».

Autoficció barcelonina

Però la inspiració essencial va ser, en realitat, el tàndem vital format per Berta i Belén, aquí convertides en versions de si mateixes no tan distorsionades com es podria imaginar. Diu Belén: «Som bastant nosaltres i els nostres personatges som nosaltres. Hi ha capítols en els quals podem ser una hipèrbole de nosaltres, però partim de la nostra veritat i les nostres situacions; no hi ha molta separació». Berta: «Som nosaltres cent per cent i és una ximpleria intentar obviar-ho. Nosaltres orgulloses de ser nosaltres. Sense amagar les coses que ens frenen i ens fan por, que ens acomplexen».

Durant la fase d’escriptura del guió, en la qual elles van bolcar situacions i pensaments i es va buscar la manera d’organitzar-lo tot per episodis centrats en temes, van sorgir no sols petites venjances femenines o actes de salvatge autoafirmació, sinó també dubtes. «A vegades m’explicaven coses que els feien vergonya i a mi em semblaven el millor material», explica Blanca. Segons Berta, moltes trames «neixen des de vergonyes: no es tractava només d’ensenyar el fatxendes que som i el que ‘molem’ sortint de festa».

El temari d’aquesta Girls encara més kamikaze i de nova generació (Z) inclou, per exemple, el misteri (que igual no és cap) del sexe, l’ansietat, l’existencialisme de meme, la cultura del (fals) perdó o els abusos de poder en àmbits artístics. Qüestions i problemes, en la seva majoria, no exclusius de la generació aquí retratada: negar-se a veure Autodefensa per ser «boomer» resulta absurd. «La nostra generació tenia ansietat, però simplement no sabíem detectar el que era», diu Blanca, ell mil·lenista més gran. «Em sembla al·lucinant que a aquesta generació se’n digui ‘de cristall’ quan té la capacitat de detectar problemes que nosaltres no ens atrevíem ni a detectar». Prieto: «Però això tampoc soluciona el problema. Ho sabem parlar, tenim un discurs emocional més ben construït, però no tenim ni idea de què fer amb això. D’això va també la sèrie».

De sèrie punk a sèrie esblanqueïda?

Experiment en constant reformulació, Autodefensa canvia de títols de crèdit, estil de muntatge o estètica amb cada capítol; el dedicat a la salut mental, per exemple, adopta formes documentals, a joc amb els testimoniatges reals dels quals es nodreix. La forma s’adapta al que es volia explicar en cada lliurament. La constant és, sempre, una frescor desvergonyida que enamorarà a alguns i potser aliena a uns altres. «A vegades elles no sabien ni si estàvem rodant o no», diu Blanca. «Aquesta era la manera de rodar. El que ajudava al fet que anessin elles al cent per cent».

Barenys veu la sèrie com «una càpsula del temps» que, en un futur, els permetrà veure «com érem literalment quan teníem vint-i-dos anys». Tot ha canviat ja des que van acabar de rodar-la: ja no viuen juntes; Belén, molt embarassada, s’ha traslladat a la vida familiar. «I si hi ha una segona temporada, serà molt diferent, perquè el meu dia a dia ho és. Com hi haurà circumstàncies noves, s’hauran d’integrar», diu. Al seu costat, Prieto fa broma sobre un futur imperfecte per a aquest al·legat de llibertat: «La primera temporada és com a punk i tal, però la segona serà una sèrie esblanqueïda de TV3 que parlarà de maternitat i en la qual jo tindré un xicot de Gràcia».