«Planeta Tierra III»: La millor sèrie de natura

Planeta Tierra, la millor sèrie de natura que ha existit i existeix, sol honrar les nostres pantalles cada 10 anys. La primera entrega, rodada en pionera HD, es va estrenar el 2006. La segona va arribar el 2016 i, de nou, va pontificar en el seu terreny. Per a la tercera no s’haurà d’esperar tant: ja s’ha començat a veure al Regne Unit i ja s’ha s’estrenat a Espanya a Movistar Plus+; els següents episodis s’estrenaran setmanalment. ¿A què respon aquesta lleugera urgència per llançar una altra entrega? ¿Té a veure amb el fet que el planeta abordat en la sèrie (recordem, l’únic que tenim) sembla que es precipiti a un punt de no retorn? «Sobretot, és una resposta a l’entusiasme vist amb la segona part», explica Nick Easton, director i productor de documentals de natura per a la BBC; s’encarrega de dos capítols d’aquesta nova entrega, incloent-hi el primer, Costas. 

«Sentíem que la gent no voldria esperar tant aquesta vegada. En un món virtual com el nostre, hi ha més necessitat que mai de connectar amb el món natural d’una manera o altra». La nova entrega enlluerna en la seva arrencada, Costas, amb una escena de lluita entre espècies tan insòlita com aquella d’iguana contra serp en la segona sèrie. Aquesta vegada, a un costat del ring hi ha unes encantadores foques sud-africanes, i a l’altre, un gran tauró blanc. També al·lucinants són els àngels de mar, mol·luscos translúcids de les aigües de l’Àrtic que malgrat el seu bonic aspecte són depredadors en tota regla. «És que el món natural no deixa de sorprendre’t», recorda Easton. «Des de petit m’ha interessat la vida salvatge. Vaig estudiar zoologia. Fa quinze anys que faig documentals. I tot i així, encara hi ha animals que no conec, comportaments que no he vist i llocs dels quals no he sentit parlar».  

Canvi climàtic

D’altra banda, algun moment d’aquest primer episodi deprimeix en lloc d’entusiasmar. Per exemple, la visió dels flamencs que aterren a la península de Yucatán per fer el niu i es troben enfrontats a tempestes tropicals que cada vegada arriben més i més aviat. «No donem l’esquena a aquestes històries», diu Easton. «Això és una cosa que distingeix Planeta Tierra de moltes altres sèries. El canvi climàtic és un concepte una mica abstracte. I aquests relats serveixen per il·lustrar totes les alteracions que estan tenint lloc en aquest moment». 

La Unitat d’Història Natural de la BBC va passar cinc anys investigant les tecnologies necessàries per tornar a pontificar i innovar. Per exemple, es va buscar la manera de col·locar una càmera a una balena a l’Argentina de manera eficaç i, si és possible, ètica. «En els vuit anys des que rodem l’anterior sèrie, han aparegut càmeres 4K més petites i amb una qualitat d’imatge increïble. Però el més difícil no va ser col·locar aquesta càmera, perquè la balena no deixava d’acostar-se al nostre vaixell [riu], sinó recuperar-la. Per aconseguir-ho vam desenvolupar un mecanisme de subjecció soluble que deixava caure la càmera al cap de vint minuts».

Easton destaca també la gran fita d’Extremos, sisè episodi, en què «ens vam endinsar en la que se suposa que és la cova més gran del món [la gruta de So’nDoòng al Vietnam]. No podíem acoblar llums a les parets, de manera que vam utilitzar un dron per anar il·luminant l’escena i un altre per anar filmant, sense poder allunyar gaire l’un de l’altre, en una espècie de ballet aeri. Crec que sempre hi haurà nous llocs per mostrar i també noves formes de mostrar-los».