La primera entrega de Feud, una altra sèrie antològica del megaproductor Ryan Murphy, cocreador d’American horror story, entre mil títols populars més, es va centrar en la coneguda enemistat entre les actrius Joan Crawford i Bette Davis, que va arribar al seu zenit d’intensitat durant el rodatge de la mítica Què se n’ha fet, de Baby Jane? Donar continuació a tan glamurosa contesa havia de ser complicat; de fet, Murphy i els seus productors van descartar projectes sobre Carles i Diana i els debats de la icona conservadora William F. Buckley amb el liberal Gore Vidal, potser perquè no feien falta en un món on ja hi ha The Crown i el documental Best of enemies. 

Un camí es va obrir davant seu gràcies a Capote’s women, el llibre de Laurence Leamer sobre l’escriptor Truman Capote i les dames de l’elit social novaiorquesa amb les quals va congeniar, a qui va trair i que, finalment, van acabar enviant-lo a l’ostracisme. Escrita per Jon Robin Baitz i dirigida gairebé íntegrament per la llegenda viva del cine indie Gus van Sant, la sèrie de vuit episodis Feud: Capote Vs. the Swans (HBO Max) és una traducció visual, apropiadament lànguida, d’aquest relat de la lenta espiral descendent de l’il·lustre autor d’Esmorzar amb diamants. 

L’actor britànic Tom Hollander (malvat gai de la segona temporada de The white lotus) aborda (i borda) un personatge ja encarnat abans per Philip Seymour Hoffman i Toby Jones a, respectivament, Truman Capote i Historia d’un crim, les dues pel·lícules sobre el procés creatiu d’A sang freda, la seva famosa novel·la de no-ficció sobre el brutal assassinat d’una família de Kansas. Aquí l’afany és, sobretot, explicar l’epíleg de les dues pel·lícules: què en va ser de Capote després d’aquell gran èxit, per què no va tornar a publicar cap altre llibre i va acabar morint el 1984 per complicacions derivades del seu alcoholisme. 

Calista Flockhart, Chloë Sevigny, Diane Lane, Molly Ringwald, Naomi Watts i Demi Moore HBO

Per a aquelles dones guapes, glamuroses i elegants, expertes en maneres i moda, Capote era «un accessori enlluernador a la seva taula del menjador», segons ens diu el mateix Hollander en roda de premsa virtual. Però no el tenien allà només per poder presumir de tenir a casa un dels millors escriptors de la seva generació. Ell sabia elevar-los l’ego, els recordava que eren més llestes que uns marits poc atents: «Estava omplint un gran buit en les seves vides emocionals», explica l’actor. «Elles en treien molt, d’allò. Fins que tot va canviar». 

Cignes fora de combat

La publicació a Esquire d’un extracte de Pregàries ateses, la que Capote pretenia que fos la seva obra magna, una mena de revisió nord-americana de l’obra A la recerca del temps perdut, va deixar fora de combat diversos cignes. El capítol La Côte Basque 1965 es basava en part en la trista relació de Barbara Babe Paley (Naomi Watts) i el seu marit, Bill Paley (Treat Williams), el fundador de la cadena CBS, que li era infidel. Explica la mateixa Watts: «Babe va abraçar la seva amistat amb Capote com si fos l’idil·li més gran que hagués tingut; sense sexe, però això només va fer que fos tot més profund. Quan va arribar la traïció, es va enfonsar, igual que la resta, perquè totes confiaven en ell». 

En aquella crònica semificcional d’assumptes de societat, el personatge que més indiscrecions parafrasejava era lady Ina Coolbirth, transsumpte de Nancy Slim Keith (Diane Lane), icona de la moda per, així és, la seva primesa i alçària. «Crec que va veure de lluny que Truman necessitava ajuda i el va ajudar en alguns moments», recorda Lane. Encarregada en principi de portar els acords de Capote per A sang freda, Keith va acabar aconseguint-li el ferotge Swifty Lazar com a agent, i va col·laborar d’aquesta manera a fer que l’escriptor acabés emportant-se més de dos milions de dòlars pel llibre.

Demi Moore com a Ann Woodward HBO Max

Un home desesperat

El repartiment de cignes es completa amb Chloë Sevigny com a C. Z. Guest i el retorn de Calista Flockhart com a Lee Radziwill; a més, tenim Demi Moore com a Ann Woodward, aspirant fallida a membre del clan, i Molly Ringwald com a Joanne Carson, que mai va pretendre ser-ho, ni ho va ser, i potser per això la veiem convertida en una espècie d’última amiga de Capote. 

El veterà dramaturg i guionista Baitz, creador de Cinco hermanos (amb un repartiment que va liderar la mateixa Flockhart), ha descrit aquesta història com «la caiguda mortal d’un home desesperat». De manera que no, no esperin la comèdia negra, molt negra i caricaturesca, de l’anterior Feud; aquesta entrega és més dramàtica, de to de vegades gairebé fúnebre, encara que als més cinèfils els divertirà la referència a La burla del diablo, el guió de la qual va coescriure Capote amb i per a John Huston, o la recreació del rodatge d’Un cadàver per postres, un qui-ho-va-fer en clau paròdica que compta amb Capote com a actor. 

Misogínia de la societat

Però a Ryan Murphy semblava interessar-li menys Capote que els cignes, a qui descriu com «les primeres influencers, encara que no feien posts sobre aquests temes». El productor volia parlar d’«una generació de dones atrapada entre El show de Dick van Dyke i la píndola, molt frustrada en moltes ocasions amb la misogínia de la societat». Segons Murphy, «en la societat de 10 anys després, aquestes mateixes dones haurien tingut negocis o marques d’èxit». Si la sèrie té aquest to apesarat, deu ser perquè, al cap i a la fi, parla d’«el més depriment del món: el potencial perdut».