Diuen que l’animal més fidel que una persona pot tindre és un gos. Mai et deixarà tirat i sempre vetllarà per tu. Passarà a ser un membre mes de la família amb tot el que això comporta. Un gos dona moltes satisfaccions, però també implica responsabilitats. La convivència d’aquests animals en un entorn urbà cada dia és més complicada. Estem vivint immersos en la societat del sandvitx mixt, una societat que no vol gaires responsabilitats, amb molta gent single i amb una natalitat cada cop més baixa. Davant d’això moltes persones opten per tindre un animal domèstic com a companyia, i el més habitual és que sigui un gos. És normal veure una persona passejar el gos però també comença a ser habitual veure moltes parelles caminar cada un amb el seu propi gos.

Si vius al camp, el problema desapareix perquè els animals estan en un entorn ideal per a ells, però si resideixes a la ciutat la cosa canvia. El parc de gossos no para de créixer a tots els municipis, considerant a més que encara hi ha molts gossos que no estan censats, a tall d’exemple, a Barcelona es calcula que la ràtio és d’un gos per cada 2,8 habitants, per tant, ha arribat el moment de trobar fórmules de convivència satisfactòries per a tothom. Som a l’era de la reinvenció de les ciutats, totes volen ser més sostenibles i guanyar qualitat de vida per als seus ciutadans, l’objectiu és convertir-se en smart cities per seguir creixent en un entorn més saludable i acollidor.

La pregunta és ¿què fem amb els gossos? Aquests animals han de sortir de casa dos o tres cops al dia, necessiten fer exercici i evidentment les seves necessitats fisiològiques. I quan surts a passejar per la ciutat et trobes que no hi ha pràcticament espais per a ells. És freqüent trobar-te amb aquelles coses fisiològiques al mig del carrer, per cert, força fastigoses, i també és habitual veure com la majoria de façanes i mobiliari urbà està marcat amb els seus orins. A part de la sensació de brutícia que genera i l’impacte visual negatiu, molts cops comporta controvèrsies complexes entre el propietari del gos i el propietari de l’habitatge afectat. Per tant, tenim un problema que s’incrementarà encara més en un futur pròxim.

Soc un activista de les ciutats sostenibles, sense objectius smarts (específics, mesurables, assumibles, orientats a resultats i per un temps determinat) és difícil aconseguir aquests reptes i això també inclou els gossos. És necessari trobar un equilibri entre el respecte al ciutadà i el respecte a l’animal, sense la sensació actual que l’animal va guanyant terreny i acabarà sent l’amo de la ciutat. M’encanta caminar per la meva ciutat i em sembla que tinc tot el dret a fer-ho tranquil, sense veure els regalets dels gossos al mig de la vorera o bé sense haver de sentir l’olor dels seus líquids per tot arreu.

L’administració municipal té un repte de present, però sobretot de futur, anem cap a ciutats netes i sostenibles i això és incompatible amb l’escenari actual. És el moment de consolidar una cultura cívica cap als propietaris de gossos, que molts ja tenen, i també d’aplicar polítiques que trobin aquest equilibri perquè aquests animals no es converteixin en un problema urbà.