«Hi ha una invisibilització de les dones en ciència molt gran»

Com va acabar dedicant-se al món de la ciència?

Per a mi era l’única manera de trobar respostes, és a dir, si una cosa m’ha posat nerviosa sempre és no saber per què passa una cosa. Des de primària sempre s’ha vist que tirava més cap a ciències i després a COU vaig tenir una professora de química molt bona, l’Emma Masó, i va ser ella qui em va deixar clar que volia saber més i per això vaig decidir anar cap al món científic. 

Creu que si no hagués estat per aquesta professora, potser no hauria estudiat química? 

Crec que l’actitud d’un professor pot fer que et decantis cap a un costat o cap a un altre. Ella va fer que la química m’acabés agradant molt més i em va despertar alguna cosa. Potser si no l’hagués tingut com a professora, me n’hauria anat a fer física o matemàtiques. Per això crec que els referents són molt importants. 

Alguna vegada ha sentit que no comptava amb les mateixes oportunitats que els homes al llarg de la seva carrera? 

No. Tinc la sensació que en cap moment he notat cap mena de manca d’oportunitats per ser dona. Però com a mare, sí. Perquè com a mare vaig haver d’aturar la meva carrera quan els nens eren petits, actualment els pares també paren, per tant, es reparteix una mica millor. I cal tenir en compte que jo vaig parar quatre vegades. Et diria que com a dona no, com a mare sí. 

En què va notar les diferències amb els seus companys quan va decidir ser mare? 

Ser mare en aquest sentit perjudica perquè has d’aturar la feina i això paralitza molt perquè arribes més tard que els companys. Quan els nens són petits la càrrega la porta la dona, i fa 20 anys és indiscutible que això encara era més accentuat. A més a més és una qüestió que s’allarga durant la criança. 

I aquest temps perdut es pot recuperar? 

Sí que ho pots recuperar, però el ritme mai serà el mateix que tenies abans. En aquest sentit, avui hi ha polítiques que s’adapten, per exemple a la Universitat de Girona es té en compte. Si una investigadora té un fill se li afegeix un any d’intensificació amb la recerca, d’aquesta manera quan torna no fa classes el primer any per poder agafar el ritme de la recerca. Aquestes actuacions faran que a la llarga hi hagi menys desigualtat en aquest sentit. 

Com valora la situació de la Universitat de Girona en aquest sentit, creu que hi ha igualtat? 

No hi ha paritat. Si mirem les dades cal tenir en compte que, per exemple, en àmbits on hi ha molta desigualtat com per exemple els càrrecs de catedràtics, són places que ocupen persones amb una mitjana d’edat de 50-60 anys, és a dir, que quan van accedir en els seus llocs de treball la manca d’oportunitats per a les dones era molt més gran. Jo crec que amb el temps s’aniran incorporant més dones. Òbviament que falta molt encara, però les oportunitats de fa 30 anys no són les mateixes que hi ha ara. 

Creu que s’han invisibilitzat les dones en l’àmbit científic? 

Sí, crec que hi ha una invisibilització de les dones en ciència molt gran. Tots els referents quan estudiava eren masculins, però no perquè no hi fossin les dones, perquè hi són. De fet, en aquest sentit fa anys que faig unes xerrades dins una de les meves assignatures on parlo de dones destacades al llarg de la història. 

“Quan parlem de dones en el món de la química sovint en ve al cap Marie Curie, però a mi m’agrada molt Lise Meitner”

Quina recorda ara que li vingui al cap?

M’agrada molt Lise Meitner. Quan parlem de dones en el món de la química sovint ve al cap Marie Curie. Curie va tenir una cosa molt bona, per això tothom la coneix, perquè estava casada amb un home que va treballar per visibilitzar la seva feina. Mentre que Meitner va viure el contrari. També hi ha moltes científiques invisibilitzades perquè no van poder triar una carrera científica i mai van desenvolupar el seu potencial... O Marguerite Perey, que volia estudiar medicina, però no la van deixar i va acabar de tècnica de laboratori i gràcies a ser ajudant de Marie Curie va descobrir un dels últims elements químics naturals. I també hem de tenir referents per als més petits. 

Creu que tenir referents des de petits és una de les claus?

Crec que els referents que em van fer tirar cap a un costat o un altre no són els del batxillerat, els referents vénen abans, molt abans. A primària, per exemple. Quan ets petit que rebis unes matemàtiques d’una manera o d’una altra és importantíssim perquè et pot fer rebutjar els números o despertar-te la curiositat. En aquest sentit, Sílvia Osuna, de l’Institut Ciència Computacional, ha sigut mare recent i té al cap com a projecte saber explicar què fa a nens petits. D’aquí la importància que els investigadors sapiguem explicar les coses per a públics de diverses edats. Per posar el nostre gra de sorra.