La decisió del president andalús, Juanma Moreno Bonilla (PP), de bonificar ja des del 2022 el 100% de l’impost sobre patrimoni a la seva comunitat -seguint l’estela de la decisió adoptada a Madrid el 2011- ha revolucionat el debat sobre la competència fiscal entre les autonomies. I l’ha revolucionat per dos motius. Primer, perquè en ser la segona comunitat amb menor renda per càpita (després de les Canàries) i la que menys recursos per habitant rep del sistema de finançament autonòmic (juntament amb la Comunitat Valenciana i Múrcia) era difícil imaginar que Andalusia es permetria bonificar un impost que fins ara reportava 93 milions a les arques autonòmiques. Segon: perquè Moreno ha reconegut obertament que el que busca és robar contribuents rics d’altres comunitats i ha apel·lat directament els que resideixen a Catalunya.
Ingressos tributaris
La millora dels ingressos tributaris que la recuperació econòmica posterior a la pandèmia de covid i la inflació estan proporcionant a les comunitats autònomes sembla que afavoreix ara la presa de decisions que en altres moments haguessin estat summament arriscades. Amb dades fins al mes de juny, la recaptació d’impostos de les autonomies ha crescut un 10,7% i ha aportat 3.525 milions més al conjunt de les arques autonòmiques.
En concret, la recaptació fiscal a Andalusia ha crescut un 8,1% fins al juny (302 milions més que igual que el període del 2021); un 8,5% a Catalunya (623 milions addicionals) i un 8,6% a Madrid (614 milions més). A Múrcia, que acaba d’anunciar que rebaixarà el tram autonòmic de l’IRPF en un 4,1% per corregir la inflació, la recaptació pels seus impostos puja un 14,5% (93 milions) i a Galícia, el govern de la qual ha compromès una bonificació addicional del 25% en l’impost sobre patrimoni, fins al 50%, els seus ingressos tributaris pugen un 9,8% (142 milions addicionals fins al juny). La competència fiscal entre les comunitats no és nova. En major o menor mesura, les autonomies han fet ús de la seva capacitat d’apujar o abaixar els impostos sobre els quals tenen certa capacitat normativa, però aquestes pràctiques es van accentuar sobretot a partir del 2008, amb la crisi econòmica i la necessitat de més ingressos.
Esperanza Aguirre
Després d’això, la tendència a apujar impostos cedits es va barrejar amb una competència a la baixa en què la Comunitat de Madrid, amb la seva llavors presidenta Esperanza Aguirre (PP), va entrar amb força, a través dels seus impostos sobre la renda, sobre successions i sobre patrimoni (que va suprimir el 2011).
El resultat és una disparitat creixent entre els impostos que s’acaben pagant en una o altra comunitat, segons els casos. Càlculs realitzats per la doctora en Ciències Econòmiques Maite Vilalta Ferrer en el volum Desafiaments pendents de la descentralització a Espanya, amb dades sobre l’any 2017, calculen que les decisions preses pel conjunt dels governs autonòmics van suposar llavors una pèrdua de recaptació de 1.695 milions d’euros (l’1,7% del total dels seus ingressos potencials) respecte el que haurien pogut recaptar sense haver exercit les seves competències autonòmiques.
No es paga el mateix
A Madrid, els canvis van suposar una pèrdua del 14,1% sobre la recaptació potencial. Mentrestant, a Extremadura van permetre gairebé duplicar la recaptació (amb un augment del 98,6%). A Catalunya, els canvis operats en l’IRPF i als impostos cedits es van saldar amb una menor recaptació de 313 milions, l’1,5% de la recaptació potencial total del 2017. El joc que han practicat unes comunitats autònomes i altres sobre els diferents impostos donen com a resultat que els contribuents no paguin el mateix nivell d’impostos en unes comunitats que en les altres. Així, per exemple, s’ha arribat al 2022 amb tipus mínims al tram autonòmic de l’impost sobre la renda que oscil·len entre el 8,5% de Madrid i el 10,5% de Catalunya i tipus màxims entre el 20,5% (Madrid) i el 29,5% de València (per a rendes a partir de 175.000 euros).
Sumant el tram estatal i tenint en compte les hisendes forals, el tipus mínim de l’IRPF oscil·la entre el 13% que es paga a Navarra i el 23% del País Basc (a Madrid, el 18%; a Catalunya, el 20%). El tipus màxim es mou entre el 45% resultant a Madrid i el 54% que resulta a la Comunitat Valenciana (a Catalunya, el 50%), segons dades recopilades a l’informe Panorama de la Fiscalitat Autonòmica i Foral 2022, del Registre d’Economistes Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes. Catalunya apareix com la comunitat autònoma amb l’impost sobre la renda més car per a contribuents que tenen salaris bruts d’entre 20.000 i 30.000 euros. Per a l’exemple d’un contribuent català solter amb un sou de 30.000 euros, la diferència és de 358 euros de més tributació respecte a Madrid.
La diferència entre l’IRPF més car i el més barat s’acosta als 45.000 euros si es compara el cas d’un contribuent valencià amb rendes del treball de 600.000 euros davant un similar a Madrid. En el cas de l’impost de patrimoni, la diferència va entre la tributació zero de Madrid (i, a partir d’ara, d’Andalusia) i els 1.164,37 euros que hauria de tributar a l’Aragó un contribuent amb un patrimoni de 800.000 euros (sense comptar valor de l’habitatge habitual fins a 300.000 euros). A Catalunya aquesta factura fiscal és de 769,51 euros.
Autonomies més agressives
Amb caràcter general -segons corrobora l’anàlisi d’Alberto Monreal, soci de PwC Tax & Legal, en un estudi de l’IEE sobre la competitivitat de les comunitats autònomes-, la menor factura fiscal l’obtenen els contribuents de Madrid, seguits dels de les Canàries i Ceuta i Melilla.
Al grup de les comunitats més agressives per als contribuents gairebé sempre hi ha Catalunya, juntament amb l’Aragó, Astúries, Castella-La Manxa i el País Valencià. La qüestió és si aquestes diferències són realment capaces de provocar l’èxode de contribuents d’unes comunitats a favor de les autonomies amb menor tributació, però amb prou feines hi ha dades concloents que ofereixin una resposta.
