Insulta, però paga

L’escriptor Stephen King, amb prop de set milions de seguidors a Twitter, ha reaccionat a les primeres informacions que el nou propietari de la xarxa social, Elon Musk, faria pagar 20 dòlars al mes per mantenir un perfil validat, amb marca blava. Stephen ha escrit en una piulada: «20 dòlars al mes per mantenir la meva marca blava? A la merda, m’haurien de pagar a mi». Aquest incident és il·lustratiu de la pugna entre propietaris de continguts i de contenidors a les xarxes. Al llarg de la història sempre hi ha hagut conflictes similars entre el possessor del mitjà de producció i el qui produeix. Ara en versió digital del segle XXI. De fet, Musk, en rèplica, va rebaixar el pagament a 8 dòlars, i va afegir que era una manera de superar «l’actual sistema de senyors i pagesos de Twitter per saber qui té o no té una marca blava, que és una merda. Poder per al poble!».

Per ara, però, excepte que els usuaris de renom de Twitter se sindicalitzin i plantin cara, la paella pel mànec la té el multimilionari Musk. Aquest vol que amb la nova subscripció s’hi incloguin les prioritats en les respostes, mencions i cerques per tal d’evitar correus brossa; també la possibilitat d’editar vídeos i àudios llargs i eliminar la meitat dels anuncis del comú dels mortals que som usuaris d’aquesta xarxa.

Segons Musk, el pagament permetria donar una font d’ingressos per recompensar els creadors de contingut. Però quins? A la xarxa hi ha de tot. Gent que fa arribar informacions d’interès de forma altruista, mitjans de comunicació que hi publiquen titulars que de vegades permeten accedir a la informació o opinió, i de vegades et situen en un cul-de-sac que indueix a subscriure’t al mitjà; cada cop més s’infiltren missatges clarament publicitaris i, finalment, Twitter és la macrotertúlia on trobarem opinions assenyades, opinions en calent, gent que a consciència crea falses informacions, gent que ho fa amagada sota pseudònim, gent que inventa comptes falsos, i robots que actuen al servei d’una causa econòmica, política o militar.

Per Musk, el pagament a Twitter permetria eliminar precisament els bots (respostes automatitzades) i els trols (comptes falsos). De fet, hi ha diversos casos comprovats de campanyes a base de trols i bots que han reeixit per tal de desprestigiar un polític, un esportista o un artista. A petita escala, el cas recent de la suposada periodista Joana Masdeu, creada des dels entorns de Laura Borràs per defensar el diputat Francesc de Dalmases, és un exemple, en aquest cas frustrat, de crear un fals perfil per influir en l’opinió pública. Si Musk netegés de veritat de trols i bots aquest canal de comunicació potser disminuiria el seu ús com a instrument per a l’insult i la manipulació.

Probablement, com ja està passant, la implantació d’un sistema de pagament per certificar l’autenticitat dels comptes s’estendrà per als càrrecs públics, líders polítics, periodistes, celebritats i multitud de personalitats de tota mena. Persones que no poden veure perillar la seva reputació per la manipulació que es fa amb suplantacions de personalitat. Però, per altra banda, Musk promet eliminar la censura. Això és un xic contradictori perquè permetria a personatges, que per sistema menteixen, com Donald Trump, poder recuperar el seu compte i anar estenent l’odi basant-se en falsedats. O sigui, tindríem comptes validats de personatges reals, però escampant falses informacions. El Twitter nostrat i hiperventilat n’està ple d’exemples il·lustres.

Elon Musk és ara l’amo d’aquest món i diu que ho és per «tenir una plataforma fiable i inclusiva important per al futur de la civilització». Twitter és una empresa que, per ara, ha donat pèrdues, però que té ingressos superiors als 5000 milions de dòlars i comptarà amb 11.000 treballadors el 2025. Ara mateix inclou 330 milions d’usuaris actius i cada dia es publiquen més de 500 milions de tuits a la xarxa social. Lluny encara però de TikTok (prop dels 1.000 milions), Instagram (1.400 milions) o Facebook (2.910 milions).

Algú defineix Elon Musk com a tecnopopulista, aplicant receptes molt senzilles a problemes que són molt complexos. Així, serà difícil que una xarxa que funciona a escala mundial pugui garantir arreu els mateixos criteris sobre llibertat d’expressió, censura a l’odi i bloqueig de la impunitat que donen els trols, pseudònims o els bots. A dins d’Europa mateix hi ha un ampli ventall de concepció dels drets democràtics des de les democràcies nòrdiques als règims semiautoritaris d’Hongria, Polònia o Espanya. Oimés si la capacitat econòmica de l’emissor acaba essent determinant per garantir l’impacte dels seus missatges. Una multinacional, un servei d’intel·ligència o un privat amb diners es poden permetre el luxe de copar la informació o la desinformació, en detriment dels simples ciutadans.

Subscriu-te per seguir llegint