Improcedència

Sempre que parlem de l’acomiadament improcedent, la conversa o l’article tendeix a derivar cap a la quantia de la indemnització. En els darrers 40 anys aquesta quantia ha patit dues rebaixes en dues reformes laborals, i avui se situa en 33 dies per any treballat. Però mai el debat se centra en el fons de l’ús d’aquesta modalitat d’acomiadament.

Sobre la base d’aquest fons se situa la demanda que CCOO ha traslladat a la justícia europea i que pren com a referència la Carta Social Europea de 1996, que estipula el dret de les persones treballadores acomiadades sense raó vàlida «a una indemnització adequada o una reparació apropiada». Aquesta reclamació pretén recuperar els salaris de tramitació però també vol recuperar la possibilitat que la jurisdicció imposi la readmissió obligatòria de la persona treballadora, com a reparació adequada davant d’acomiadaments abusius o fraudulents.

Sovint aquesta modalitat d’acomiadament ve derivada d’un ús abusiu de la contractació temporal. Amb l’entrada en vigor de la reforma laboral de 2022, que limita la contractació temporal, serà més freqüent veure com s’opta pel reconeixement de la improcedència per a finalitzar contractes de curta o mitjana durada.

I és que el fons de la utilització d’aquest tipus d’acomiadament massa sovint és la inexistència d’una justificació raonable i objectiva que fonamenti l’acomiadament. I això atempta contra el dret al treball que reconeix la Constitució i fins i tot la Declaració Universal dels drets Humans.

Però el més greu, segons el meu parer, és que el reconeixement d’improcedència, amb l’abonament de la quantitat que sigui, no té en compte el greu perjudici que representa per a la persona treballadora. La persona treballadora ha prestat correctament els seus serveis, amb eficàcia i eficiència, fins i tot, pot ser que li agradés i que se sentís realitzada i valorada en el seu desenvolupament. El valor del treball remunerat transcendeix la mera definició i se situa en l’epicentre del projecte vital de la majoria de la societat. Sobre aquest epicentre orbita l’habitatge, les economies familiars, les relacions socials, i tantes altres coses. I el treball, per tant, condiciona moltíssim la psicologia de les persones. Improcedència per pura definició filològica és no conforme a dret. La improcedència en el món laboral, en tant que és una decisió que en cap cas es fonamenta en rendiment, comportament, temporalitat o competitivitat (paraula molt emprada) acaba generant un perjudici no només econòmic, també moral, social i d’autoestima per a la persona treballadora. I és que econòmicament és més greu perdre una feina que rebre una indemnització. I és que cap indemnització pot solucionar la repercussió psicològica d’un acomiadament sense justificar, i per tant injust d’arrel.

Salaris de tramitació o quantitats mínimes indemnitzatòries són mesures correctes. La possibilitat de readmissió encara més.

Subscriu-te per seguir llegint