Jaume Balmes i la paradoxa del valor

Jaume Balmes i Urpià (1810-1848), de qui recordem enguany el 175 aniversari de la seva mort, fou un eclesiàstic i polifacètic intel·lectual català que tindria una vida tan curta com prolífica. Pertanyia a una família d’empresaris vigatans que va interessar-se per la naixent indústria tèxtil que incorporava les màquines de vapor al procés productiu, i escriví des de París al seu germà Miquel explicant les innovacions tecnològiques que es produïen a la capital francesa. Va ser el primer pensador que descriu una Catalunya industrial. Avui és un personatge molt conegut a Catalunya pel gran nombre de carrers que porten el seu nom, menystingut com a capellà i totalment desconegut en un important avenç que protagonitzà en el camp de l’economia.

Catalunya és actualment un dels països més secularitzats del món, amb una minoria de població catòlica practicant que no supera el 10% de la població. Però no era així quan Jaume Balmes sortí de la Universitat de Cervera el 1840. La successió de Ferran VII obrí un cisma a la societat espanyola entre els partidaris d’Isabel, la filla menor d’edat, i Carles de Borbó i Parma, germà de Ferran VII. Amb la derrota del segon i la del carlisme, Balmes proporcionà els grans arguments per a l’adaptació al nou ordre dels homes clau de la Renaixença, com Milà i Fontanals o Pau Piferrer, també d’un sector del catolicisme i, posteriorment, del bisbe Torras i Bages i del primer catalanisme catòlic. A diferència del tradicionalisme catòlic més reaccionari, Balmes va defensar l’opció d’un acostament entre l’Església i el liberalisme. Combinava el neotomisme, inspirat en la Suma Teològica de sant Tomàs d’Aquino amb el sentit comú burgès, a la vegada que s’obria a la modernitat de les ciències físiques i matemàtiques. La seva obra representa, per tant, l’adequació del pensament catòlic a la problemàtica del seu temps.

Sense ser economista, Balmes va escriure un article a la revista La Sociedad, el setembre del 1844, titulat Verdadera idea del valor: Reflexiones sobre el origen, naturaleza y variedades de los precios, on es pregunta per què val més una pedra preciosa que un tros de pa. La mateixa pregunta, anomenada «paradoxa del valor», que es va plantejar Adam Smith (1723-1790), el gran economista clàssic, aproximadament un segle abans i que no va saber resoldre correctament. I és que l’escocès va cometre el greu error de considerar que el valor d’un bé era una mesura objectiva que depenia de la quantitat de treball necessari per a la seva producció. Un error majúscul que seria continuat i amplificat posteriorment per Karl Marx i seguidors. El comunisme sosté que els valors de canvi (els preus) de les mercaderies estan determinats pel temps de treball socialment necessari per produir-les (el valor). Aquest és l’origen de l’explotació: si hom compra una mercaderia a un preu inferior al seu valor, pagant menys que les hores de treball socialment necessari que incorpora, estaria apropiant-se d’hores de treball alienes, que és la plusvàlua. Estaria, per tant, explotant el treballador que la va produir.

En canvi, Balmes no parla dels costos de producció i considera que el valor del bé prové de la utilitat subjectiva que té per al consumidor, i que existeix una relació entre la disminució o augment del valor i l’abundància o escassetat del bé. El valor del bé no està determinat pels costos de producció, sinó per la utilitat marginal, que és la satisfacció que proporciona l’última unitat addicional del bé. Amb les mateixes paraules de Balmes, «tots tenim experiència de coses que costen molt treball i no valen res», malgrat que sense poder generalitzar, «el cost del treball pugui contribuir a l’augment del valor de la cosa, però sent accidental i mai dependent d’aquí el veritable valor d’ella. L’única mesura del valor d’una cosa és la utilitat que proporciona i no hi ha, per tant, una necessària connexió entre el que costa i el que val». En un entorn de sequera , l’aigua té una utilitat marginal elevada i, per tant, el preu també tendirà a ser elevat. En un desert, l’aigua ho val tot, molt més que tots els diamants junts, perquè un litre d’aigua pot arribar a salvar la vida. En condicions normals, però, disposem de grans quantitats d’aigua i, per tant, la valoració del darrer litre és molt inferior. El preu que estarem disposats a pagar per un litre vindrà determinat per la satisfacció de l’última necessitat no coberta, com podria ser utilitzar l’aigua per regar els geranis o donar de beure al gat.

El concepte d’utilitat marginal, això és, la satisfacció donada pel consum de la darrera unitat d’un bé, així com el de cost marginal o variació del cost total quan es produeix una unitat addicional, és un avenç extraordinari en el camp de l’economia que obre les portes a la revolució marginalista a partir de l’any 1871. Jaume Balmes resol la paradoxa del valor i enuncia correctament la teoria marginalista 27 anys abans que el mateix Carl Menger, fundador de l’escola d’economia austríaca i pioner de la revolució marginalista, conjuntament amb William Stanley Jevons i Léon Walras, a finals del segle XIX. Un fet tan rellevant com aquest mereix ser conegut i apreciat amb tot el seu valor.