Per què Ilunion (ONCE) vol guanyar diners

Per a què serveix una empresa? Quin és el seu objectiu? De qui ha de ser propietat? Aparentment, tan absurdes, aquestes tres preguntes han generat tant o més debat, estudis acadèmics i revolucions que filosofar sobre el sentit de l’existència. Des dels defensors del capitalisme salvatge -n’hi ha prou amb veure algunes propostes del president electe de l’Argentina, Javier Milei- fins als comunistes que donen suport al Govern d’Espanya, d’extrems n’hi ha hagut sempre.

El 13 de setembre del 1970, l’economista Milton Friedman va publicar un article a The New York Times que va marcar època. Es titulava: «La responsabilitat social d’una empresa és incrementar els seus beneficis».

Va escriure: «Les discussions sobre la responsabilitat dels negocis són notables per la seva fragilitat analítica i falta de rigor. Què vol dir que les empreses tenen responsabilitats? Només les persones poden tenir responsabilitats». Friedman defensava que són els accionistes de les empreses els que utilitzaran lliurement els dividends generats per uns beneficis per poder dedicar-los al que desitgin. En resum: una empresa ha de guanyar diners i enriquir els seus accionistes perquè aquests puguin després prendre les decisions que desitgin. I aquí hi ha tants models i polítiques com estils i models de propietat.

Fins i tot entre aquelles empreses cotitzades en borsa, definides com a públiques en l’argot anglosaxó perquè tothom pot tenir-ne una acció, hi ha grans diferències. Un informe publicat per l’OCDE el 2019 assenyalava que els inversors institucionals privats tenien en el seu conjunt el capital del 41% de les companyies cotitzades al món. Aquests inversors es divideixen en tres categories: fons d’inversió, fons de pensions i companyies d’assegurances. Els capitals d’aquestes gestores estan formats per la liquiditat proporcionada per ells mateixos i per tercers, empreses, administracions o ciutadans.

El segon gran grup propietari són els fons dependents dels estats. Aquí s’inclouen des de la Sepi espanyola, que participa en empreses cotitzades com Indra, Enagás i Redeia, entre d’altres, fins al fons sobirà noruec, l’Estat francès i el Partit Comunista Xinès. A l’estudi de l’OCDE acumulaven el 14% de la capitalització mundial, un percentatge que des d’aleshores ha pujat gràcies a l’activisme més gran de nous fons com els àrabs.

Un tercer i quart grup de propietaris són les corporacions privades i els inversors individuals estratègics. Són la resta. Aquí s’inclouen aquells accionistes que representen les famílies fundadores de les empreses cotitzades (des dels Ford i els Walton als Estats Units fins als Entrecanales, del Pino i Ortega a Espanya) i nous entrants que mostren noms i cognoms en els accionariats.

Des de la crisi econòmica iniciada el 2008, aprofundida per la pandèmia, el discurs acadèmic a què s’han apuntat els gestors dels grans fons d’inversió ha virat com un pèndol. Almenys, de paraula. Ja no es parla que el valor d’una empresa és exclusivament guanyar diners, sinó que també es valoren altres accions que s’han de produir paral·lelament. De l’RSC a l’ESG, qualsevol companyia que avui vulgui cridar l’atenció ha d’oferir als inversors una estratègia social determinada, recolzada en la seva governança. Ha de guanyar diners, però no de qualsevol manera. Ja no es tracta només de generar valor per al shareholder (accionista) sinó per a l’stakeholder (substantiu que inclou tots els agents socials que envolten l’activitat empresarial).

Seria molt interessant saber què diria avui el premi Nobel d’economia del 1976 sobre aquest debat i si el consideraria, com alguns defensen, contrari a les tesis que ell va publicar. És treball per als acadèmics discernir les tortuositats d’una discussió en què preval una cosa tan bàsica com que el fi no justifica els mitjans.

Cal que hi hagi rendibilitat econòmica perquè n’hi hagi de social. Hi ha algú que discuteixi una sentència tan banal? Que defensi aquesta premissa el principal executiu del grup d’empreses de l’ONCE, Ilunion, és suficient. Alejandro Oñoro i la companyia que dirigeix en són un exemple. Gràcies a les seves polítiques actives de creació d’ocupació per a persones amb discapacitat també ha demostrat una cosa que avui es troba a faltar en el llenguatge polític: «Tothom té el dret i el deure de treballar». I és que donar valor a la feina no és precisament un dels atributs que distingeix la ideologia d’alguns dels membres de l’actual Govern.

Ilunion no cotitza a la borsa ni és previst que ho faci; però sí que és un model que es continuarà estudiant per moltes empreses, públiques o privades.