Any renovable

Per acabar l’any i encetar el següent, m’ha inspirat una entrevista al professor de Stanford Mark Jacobson, autor del llibre No calen miracles: com la tecnologia actual pot salvar el nostre clima i netejar el nostre aire, publicat per Cambridge University Press el febrer d’enguany. L’entrevista la fa Damian Carrington al The Guardian. El titular podria ser: el vent, el sol i l’aigua poden alimentar el món. La combustió és el problema.

El professor defensa que el vent, l’aigua i el sol poden proporcionar energia abundant i barata i així eliminar totalment les emissions de carboni que impulsen la crisi climàtica. En aquest sentit, avisa de l’engany que poden ser propostes aparentment verdes però que el que fan és allargar el poder dels carbotinents. Així, per Jacobson, la captura i l’emmagatzematge de carboni, els biocombustibles, les noves tecnologies nuclears i altres històries pseudoalternatives són procediments d’alt cost econòmic i energètic. Potser per això són somiades per grans patrons multinacionals i venudes com a remeis miraculosos. Pel professor, tenim el 95% de les tecnologies que necessitem per resoldre el problema; només ens falta el 5% que serien les solucions per a avions i vaixells de llarga distància, que caldria que desenvolupessin piles de combustible alimentades amb hidrogen.

Per altra banda, l’energia eòlica i solar són més barates, de manera que les factures mitjanes cauran un 63%, entre altres factors perquè els vehicles electrificats, la calefacció i els processos industrials són molt més eficients que els que funcionen amb combustibles fòssils, que dilapiden energia en calor. I perquè, en paral·lel, cal obtenir edificis més ben aïllats.

Jacobson opta per no dedicar recursos a tecnologies de dubtosos resultats i abocar-ho tot en allò segur: plaques solars, bateries, vehicles elèctrics, etc . El principal obstacle a posar l’accelerador és que la població no és conscient que és possible. L’altre obstacle és el lobby que exerceixen els grans empresaris que continuen apostant per models concentrats que els permetin continuar l’oligopoli; per això es gasten diners en la captura de carboni, petits reactors nuclears modulars, biocombustibles, hidrogen blau. Finalment, és clar que només amb un pla mundial d’ajut al desenvolupament renovable que doni un impuls als països més subdesenvolupats es podrà abordar plenament el canvi.

Un gran repte és mantenir l’estabilitat de les xarxes alimentades amb energies renovables. L’energia hidroelèctrica –sempre que es recuperi la regularitat pluviomètrica- permet regular aquesta estabilitat. Es calcula que almenys 10 països ja tenen xarxes 100% renovables. Però als llocs on la dependència del vent i la solar són intermitents, sense pantans, caldrà millorar l’emmagatzematge d’energia, la gestió de la demanda i la connexió de les energies renovables en àrees més àmplies per permetre més continuïtat del subministrament. L’emmagatzematge pot ser bateries, bomba hidràulica, aire comprimit i baixada i elevació de pesos pesats. Les noves investigacions indiquen que les bateries dels vehicles elèctrics soles podrien proporcionar l’emmagatzematge a curt termini que necessiten les xarxes globals des del 2030.

Per altra banda, una part d’energia consumida en escalfament o refredament podria procedir de l’emmagatzematge de calor per a alguns edificis: forats, aqüífers o pous d’aigua, dipòsits de sal. I quan l’oferta d’energia renovable superi la demanda, l’electricitat s’hauria d’utilitzar per produir hidrogen verd, per als grans transports a llarga distància. Per Jacobson, no hi ha grans problemes tecnològics, sinó només d’optimització de xarxes.

El professor també fa front a l’altra gran crítica a les renovables que és l’abús de la mineria en materials escassos. Segons ell: «La quantitat total de mineria que es necessitarà per al vent, l’aigua, l’energia solar, en comparació amb [el] sistema de combustibles fòssils, és menys de l’1% en termes de massa de materials». També afirma que la captura i l’emmagatzematge de carboni estan dissenyats únicament per mantenir la indústria dels combustibles fòssils; que les noves centrals nuclears són massa lentes de construir i són massa cares en comparació amb l’eòlica i la solar; que els biocombustibles mantenen constant, o augmenten, la contaminació de l’aire i utilitzen una gran quantitat de terra; i, finalment, que la captura directa d’aire (DAC) per poder xuclar CO2 segurament s’haurà d’abordar en qualsevol cas, acompanyada de reforestació i la reducció d’emissions d’altres gasos d’efecte hivernacle més potents, inclòs el metà del bestiar i l’òxid nitrós dels fertilitzants.

Jacobson es manté, però, optimista: «Hi ha una solució tècnica i econòmica als problemes de clima, contaminació de l’aire i seguretat energètica als quals ens enfrontem». Bon any renovable.