L’agonia del creixement

Després de quatre anys amb suspensió de les normes bàsiques de disciplina fiscal a la UE, el 2024 tornaran a estar vigents. Deixem enrere els excessos de deute amb barra lliure tan habituals durant la pandèmia i posterior crisi inflacionista, i això exigeix un esforç per controlar la despesa pública i limitar el dèficit públic al màxim acordat del 3% del PIB. Espanya, per sobre de Grècia i Itàlia, és el país comunitari que més desequilibris fiscals arrossega. A falta de les dades de l’any que avui tanquem, el dèficit de les administracions públiques espanyoles en el trienni 2020-2022, agafant dades del Banc d’Espanya, és el més elevat d’Europa (-10,1%, -6,7% i -4,7% respectivament). Molt lluny, per exemple, del d’Estònia (-5,4%, -2,5% i -1%), Països Baixos (-3,7%, -2,2% i -0,1%), Alemanya (-4,3%, -3,6% i -2,5), Irlanda (-5%, -1,5% i +1,7%) i Portugal (-5,8%, -2,9% i -0,3%). Però el govern de Pedro Sánchez, en un nou exemple d’autisme fiscal, ha acabat l’any amb un Consell de Ministres que incrementa la despesa pública en 13.000 milions d’euros. D’aquests, uns 8.300 es destinaran a augmentar les pensions i 4.700 més a estendre les mesures anticrisi. Entre les mesures aprovades per reial decret llei, que no estaven incorporades als pressupostos, s’hi inclouen les subvencions al transport públic i les ajudes socials. El resultat és que, segurament, el dèficit públic tornarà a superar el límit del 3% del PIB. L’escenari és molt similar al del 2019, l’únic any que Pedro Sánchez ha estat sotmès a les regles fiscals. Aquell any, el govern va reiterar fins a l’infinit el compromís amb la reducció del dèficit públic, però finalment el va incrementar, va passar del 2,6% al 3,1%. Un cop més, tornen les temptacions per augmentar la despesa.

Brussel·les també adverteix que Espanya segueix prioritzant la despesa corrent en sous públics davant la inversió, fet que perjudica el creixement del país. La despesa corrent creix més del que s’esperava, mentre que la inversió, sense els fons europeus, està caient. L’elevat dèficit, sumat al baix creixement, implica que el deute públic no es podrà reduir. Es preveu que Espanya acabi l’any amb un deute del 108% del PIB i que en el 2024 es mantingui. Per tant, el nivell de deute públic s’estabilitza en 10 punts percentuals per sobre dels que hi havia abans de la pandèmia. En el darrer informe de l’any, el Banc d’Espanya empitjora les perspectives de l’economia espanyola per al 2024. Concretament, espera un dèbil creixement del PIB de només l’1,6%, sempre inferior al 2%, aplicable també als anys 2025 i 2026. En el proper 2024 la inflació s’hauria de començar a normalitzar gràcies a la moderació dels preus de l’energia. Això permetria al BCE iniciar una relaxació de la política monetària, reanimant així la demanda interna. Aquest escenari de creixement moderat i inflació a la baixa implica una menor recaptació tributària, fet que dificultarà la reducció del dèficit públic. El Govern espanyol, per tant, en superar sempre el límit màxim comunitari no podrà evitar caure en el procediment de dèficit excessiu. El dèficit estructural s’eleva al 3,5%, un punt per sobre dels nivells previs a la pandèmia, i per corregir aquest desequilibri, impossible només amb l’escàs creixement, es necessitaran noves pujades d’impostos o/i retallades de la despesa. També s’allunya l’expectativa d’aconseguir la plena ocupació. Amb prou feines es reduirà l’atur, que es quedarà per sobre de l’11%. Amb poca creació d’ocupació, la vinguda de nous immigrants agreujarà encara més els problemes de convivència i tensionarà l’accés als subsidis i ajuts públics. Les ajudes socials hauran de ser temporals, no un modus vivendi, i condicionades a la necessària requalificació per incorporar-se al mercat de treball i integrar-se socialment.

Sense ser cap consol, el creixement global decaurà durant les properes dècades com a conseqüència de la caiguda de la població activa per l’envelliment als països desenvolupats i la desacceleració de la productivitat en els països emergents. Les projeccions per a Espanya, tant per part del Banc d’Espanya com d’organismes internacionals com l’OCDE, situen el país entre els 5 pitjors dels 46 analitzats. En els propers anys, Espanya perdrà 10 llocs al rànquing mundial de PIB per càpita, amb dades ajustades segons poder adquisitiu. Recorden quan Rodríguez Zapatero va afirmar l’any 2007 que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en pocs anys superaria també França? Espanya mai ha acabat superant França en aquest indicador. I només en el zenit de la bombolla immobiliària, dopada amb tota mena d’estímuls monetaris i financers, va semblar que Espanya superava fugaçment Itàlia. Ara mateix, França es troba lleugerament per sobre de la mitjana de la UE i Itàlia lleugerament per sota. Espanya, en canvi, està clarament per sota de la mitjana europea. Des del dia que l’expresident Zapatero va patir semblant atac de ximpleria, molts països han avançat Espanya. Abans del 2020, Malta, Xipre i Txèquia van superar Espanya en renda per càpita. Des del 2020, ho han fet Eslovènia, Estònia i Lituània. Les previsions fins al 2060, però, indiquen que també Polònia, Portugal, Eslovàquia, Hongria, Letònia, Grècia i Turquia superaran Espanya. L’antic imperi on el sol mai es ponia quedarà al mateix nivell que Romania. Que tinguin un bon any 2024.